dilluns, 16 d’abril de 2007

El gran blau: immersió a pulmó lliure

La paraula àpnea, en medicina significa una pausa respiratòria, però en el les activitats subaquàtiques, és sinònim d’immersió a pulmó lliure, sense cap tipus d’aparell que ajudi en la respiració.

Aquesta activitat, molt antiga, i que havia portat el 1913, al grec Yorgos Haggi, a arribar a una profunditat de 75m per recuperar l’àncora del seu vaixell, ha esdevingut un repte esportiu, una manera d’entendre la vida lligada al mar per a les persones que se n’han sentit atretes.

La pau, el silenci i el misteri del fons del mar s’han convertit en un imant perillós cap a la profunditat.

La finalitat esportiva de la immersió a pulmó lliure és d’origen molt recent. El càlcul dels metres de profunditat que es baixava es va iniciar el 1949 quan l’italià Raimondo Bucher va baixar fins a 22m de profunditat.

Va ser el 1960 quan Enzo Maiorca, sicilià, va baixar a 54m. Es va haver d’esperar el 1976 per trencar la barrera dels 100m. Va ser Jacques Mayol, francès, amb ajuda d’un cinturó de pesos per baixar i l’ajuda d’un globus d’aire per pujar (sistema molt semblant al que encara s’utilitza). Enzo i Jacques van esdevenir amics i rivals durant dècades. Per entendre el funcionament de la immersió a pulmó lliure “sense límits” i gaudir amb la història dels dos personatges, us recomano, per els qui no l’hagueu vista, la pel·lícula “El gran blau” de Luc bensson. Gaudiu també amb la música d’Eric Serra. En aquest enllaç teniu una mostra de la música:





El 2006 Herbert Nitsch, austríac, va arribar als 183 metres. Aquí en teniu unes imatges: no us quedeu sense alè, respireu, és ell qui ha de contenir la respiració , no vosaltres.






Herbert lluita per superar el seu rècord que vol intentar batre aquest 2007 i superar els 200m. La passió continua.