Amb la tardor... l'esmolet

Ha arribat la fred de tardor. La primera fred que ens arrauleix i ens obliga a abrigar-nos, engegar la calefacció o, al capvespre, encendre el foc a la llar. La vivor de l’estiu deixa pas, lentament, al recolliment i a la pau del silenci tardoral. A la natura, les catifes de les fulles caigudes; l’olor de fusta humida i de bolets; els camps llaurats a punt de la sembra. A la ciutat, l’olor de les castanyes i els moniatos torrats i als pobles, empès per la primera tramuntanada, l’arribada de l’esmolet.

El so de la flauta de Pan, de plàstic, un so llarg i penetrant, que caracteritza el pas de l’esmolet pels carrers, amb l’arribada de les primeres freds, ha anat desapareixent.

Pensar en l’esmolet és com evocar instants de la infantesa, època en què saber de l’arribada de la seva arribada era sinònim d’abandonar deures, contes, joguines i córrer cap a la finestra per contemplar, envoltat de tramuntana i de fred, un ésser que, amb abric i gorra, passava lentament pel carrer, a peu, en una mà una bicicleta i a l’altra un estri que semblava de joguina, però que desprenia un so escalonat, a mesura que era desplaçat pels llavis.

Al carrer, l’esmolet es parava davant de les cases i esperava una estona perquè, empesos pel reclam del so, sortissin homes i dones, amb ganivets i tisores per esmolar. Quan l’esmolet marxava, el carrer quedava buit de gent i ple de tramuntana. D’esma, em quedava embadalida contemplant les quatre fulles seques que enmig del carrer feien una rotllana, feien, com en diem a l’Empordà, una sardana.

Amb els anys, els esmolets han anat desapareixent, poder-ne sentir algun ha esdevingut un luxe, l’evocació romàntica d’un ofici que desapareix engolit per la modernitat i pel consumisme.