dissabte, 2 de febrer de 2008

Jacint Verdaguer, poeta oblidat?


Heu sentit a parlar de Jacint Verdaguer? És un dels poetes catalans, representatiu del S. XIX, i un dels més importants de Catalunya.
La importància que va tenir Verdaguer per Catalunya i la llengua catalana es fan evidents en paraules de Joan Maragall:

«Perquè la glòria de Verdaguer, la gran, consisteix en això: en què en un temps la llengua catalana, per mancança de ressorts, estava partida en dues, la literària arcaica i la dels baixos usos del poble, ell portant copsada en la seva ànima de poeta tota l'essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica, en boca del poble del camp i de la muntanya, revifà el foc sagrat del verb català que brillà poderós, fonent en una sola vida poderosa aquella dualitat malastruga. Des de llavors ja no hi hagué el català del gai saber i el català del que ara es parla; no hi hagué més que la llengua catalana alçant-se novament la cel, cantant tota viva.»

«En això en Verdaguer fou un creador, en això fou mestre de tots nosaltres que el seguírem, de tot el poble català que cantà les seves cançons sense trasmudar la llengua. Aquest és el gran deute de Catalunya a en Verdaguer, aquesta la glòria gran del poeta. [...] en lo d'ésser el restaurador del nostre verb, el creador de la llengua viva del nostre renaixement, en això fuig de tota proporció, de tota estimació, de tota comparació, de tota anàlisi: és senzillament el Poeta de la Catalunya nova.»

L'Emigrant és un dels seus poemes:

L’EMIGRANT

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.




I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

cantau, cantau
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau.



II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?

Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.



III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,

que em fa sofrir
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir.


6 comentaris:

Striper ha dit...

No jo no crec que estigui oblidat ni molt menys encara esta ben viu.

Al caliu dels mots ha dit...

L'any passat, a la tardor, vaig estar a Sant Martí de Canigó i a Sant Miquel de Cuixà. Plovia. És un indret especialment humit, ple de castanyers.
Amb el teu escrit m'has fet recordar aquella sortida i el que escrivia Verdaguer del Canigó:

"Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada; per abelles té fades que la volten, per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres que plateja l'hivern i l'estiu daura, grandiós veire on beu olors l'estrella, los aires rellentor, los núvols aigua. Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada, i és son pistil aqueix palau aurífic, somni d'aloja que del cel davalla"

De Folgueroles a Roda de Ter tan sols hi ha 7,8 quilòmetres, de Jacint Verdaguer a Miquel Martí i Pol tan sols uns anys.

Roc ha dit...

Totalment d'acord quan diu "és senzillament el Poeta de la Catalunya nova". Jo no penso pas que estigui oblidat, ni molt menys, és el més reconegut!

nur ha dit...

Doncs jo sí que penso que està força oblidat: que es valoren més altres poetes menys bons que no a Mossén Cinto.

És curiós, Núria, tu escrius sobre Mossén Cinto i jo faig un post de la Rodoreda (i mira que en faig pocs de literaris) :)

El veí de dalt ha dit...

Mestressa!,
si tan gloses la figura poètica del Verdaguer, apunta't a un experiment poètic "surrealista" i literari que m'he empescat! Necessitem saba empordanesa!

Carme R ha dit...

La poesia de Mossèn Cinto té una força impressionant. Potser perquè parla molt de coses de religió, a vegades no arriba tnt ala gent. Però parli del que parli és pura emoció poètica. Sí, l'hauríem de llegir més.