Relats conjunts: Tatuatge?...

Aquesta és una nova experiència en la qual no havia participat mai i que ofereix el bloc Relats Conjunts: elaborar un text a partir d'una imatge proposada.

Decididament no m’agrada. Vaig demanar un tatuatge gros, profund i amb carisma, però que sobretot, sobretot… tingués un vincle amb la línia on es separen les galtes del cul. La ratlla, vaja. I no, l’arrel, aquesta torturada i brutal arrel que s’estén gairebé des de la cintura a les natges,… res..., només decau lateralment. No té cap gràcia al mig. En té tant poca, que si li demanés a algú que em resseguís l’arrel pensant en cert erotisme, preferiria optar per suïcidar-se. I és que... moltes promeses, que sí el millor tatuador, que si semblarà que té vida, serà arma de seducció... i molts que tens manies, que se’n fa tothom... i tot, per res. Per un monstre recargolat esquena amunt que no arriba ni a acaronar-me el cantell dels pits. Res. Un desastre. I els colors,... home!, què voleu que us digui, unes fulles, poques, roges, esporuguides i en plena decadència. Talment que un pruner bord i vell a les acaballes de la tardor. I és que m’he enviat a la decadència sense comptar-hi. A qui carai li puc ensenyar aquesta esquena sense que fugi o que es faci un tip de riure?

Ara no sé si enamorar-me de la fulla que cau a l’esquerra o a la dreta... No sé si quedar-me amb una branqueta record de bonsai plomat o una plena de fulles que em recorden les de la corona de Neró... No ho sé. Però no m’agrado. I és que ho havia dit sempre... els tatuatges acaben marcant un ahir. El meu ahir net, ordenat i pulcre, s’ha convertit en un present d’un modernisme entre caduc i abarrocat.