Psicosi?

Hi ha crisi o hi ha psicosi? Quina de les dues és mes real? Quina ha estat la primera i quina genera l’altra?
Ai, el setembre, ai quan acabi l’estiu i acabin les vacances, ai... són frases que se senten al carrer.
Estem espantats per què cal? O per què els comentaris i les notícies de premsa i televisió ens posen la por al cos?

Sentim parlar de petites i grans empreses que fan reducció de personal, que l’atur s’incrementa, que les hipoteques que paguem cada mes, la gasolina que posem cada setmana i el menjar que consumim cada dia, també pugen i, a més, desmesuradament. En resum, una inflació que creix fins al 5,3%.

Només cal sortir a fer una volta, un tomb, que en dieu molts, i ens trobem amb un munt de botigues que fan rebaixes del 50 o 60% perquè expliquen que no venen. Els carrers són plens de ciutadans, de turistes,... que van i vénen, que passegen. Les botigues són massa buides, les terrasses a mitges i els supermercats fan l’agost, mentre els restaurants es neguitegen.

Crisi o psicosi? Una porta l’altra i l’altra, una.
Mentre escric sento de fons la ràdio, el locutor explica que amb el nou sistema de finançament de l’Estatut, Catalunya disposaria de 3.500 milions d’euros més... Ara sóc jo que dic “ai!” i m’entra una estranya psicosi, psicosi de polítics en crisi.

L’autoestima, de Luís Rojas Marcos

No cerqueu en aquest llibre un manual d’autoajuda. Ajuda, sí, com tots els llibres que tenen contingut de qualitat, però el títol pot induir a error.

Luís Rojas Marcos és un metge i psiquiatre de renom que resideix des de fa anys a Nova York, on el 1992 va ser nomenat cap dels serveis de salut mental, alcoholisme i drogodependències de la ciutat.

En el llibre L’autoestima Rojas Marcos ens parla de la importància que té rebre afecte i suport durant la infantesa; per què hi ha encara tants joves que no fan servir preservatiu tot i saber que es poden contagiar de la sida – només el 2005, a Estats Units, es van diagnosticar unes sis mil noves infeccions de sida, en menors de 30 anys; per què la percepció que tenim de nosaltres mateixos no sempre coincideix en la que en tenen els altres –"la nostra subjectivitat origina una opinió força esbiaixada de nosaltres i dels altres"-,...

Cada capítol del llibre és encapçalat per una reflexió o una sentència com les que podeu llegir tot seguit:

Tots els éssers humans ideem algun mecanisme que ens permet, en llevar-nos cada matí, estar segurs que som la mateixa persona que se’n va anar a dormir la nit anterior.

Gordon W: Allfort

Totes les generalitzacions són errònies, incloent-hi aquesta.

Alexander Chase

Les persones som com actors que actuen per als altres, però actuen d’una manera ben diferent quan són a l’escenari que quan són entre bastidors

Erving Goffman

En el nostre món interior, gairebé tots gaudim d’una bona reputació.

David G. Myers

Flam de taronja

Ingredients
4 ous
160gr de sucre
400cc de suc de taronja
Monges de taronja per adornar
Sucre per al caramel

Preparació

Batem els ous amb el suc de la taronja i el sucre. (També hi podem afegir una mica de canyella o de cointreau).
Posem un cassó al foc amb una mica de sucre, l’anem remenant mentre es caramel·litza, tenint cura que no es cremi.
Quan sigui torrat, el posem a la flamera (o flameres) i tot seguit hi aboquem els ous, el suc i el sucre batuts.
El posem a coure al bany maria, a 180º durant mitja hora.
El traiem i el deixem que es refredi. Quan sigui fred l’aboquem a la safata de servir i l’adornem amb les monges de la taronja i unes fulles de menta fresca.
També el podem acompanyar de nata o de pela de taronja tallada a la juliana i confitada.

I... bon profit!

Era el juliol quan...

Segons el Costumari de Joan Amades, era en aquest mes de juliol que els corallers tornaven a casa. Begur era una població corallera, per excel·lència. Segons Amades, gairebé tota la població masculina de Begur es dedicava en aquesta pesca, que durava uns deu mesos, ja que navegaven per les costes del sud d’Espanya i per les costes africanes. L’arribada de les primeres coralleres s’anunciava amb un toc de corn especial que feia que la gent anés corrent cap a la platja. El corall, que era molt valorat, es venia a comerciants especialitzats.

D’altra banda, explica que hi havia escorçaires, que eren persones que compraven les escorces (escorxes) de meló, per donar als porcs. També s’estenien arreu les persones que venien alls, peres, tomates, cocos, el suc dels quals, era molt desitjat i demanat per la mainada.

I, era a l’estiu quan la mainada jugava a “l’anell picapedrell”.
Coneixeu aquest joc? Hi heu jugat? Quan era petita, que ja mooolts anys, era un dels jocs habituals de l’hora del pati, a l’escola. Consistia en posar-se en línia o mitja rotllana, amb les mans al davant a nivell de la cintura i posades en forma de capsa tancada. Qui conduïa el joc tenia també les mans en forma de capsa tancada, però a dins hi tenia un anell o una pedreta i anava posant les mans a dins de les nostres que les obríem una mica per donar-li pas. Només a un o a una ens deixava l’anell.

Havia d’intentar que ningú s’adonés a qui havia donat l’anell. Mentre anava passant i posant les mans dins les altres, anava cantant una cançó que deia “anell pitrell, picapedrell,... i quan acabava la cançó preguntava a un dels jugadors, - acostumava a ser amb qui havia acabat la cançó- qui la tenia. Si ho endevinava havia guanyat, es quedava l’anell i iniciava novament el joc. Si no, havia d’intentar encertar-la qui havia estat assenyalat i no la tenia.

PD: Aquest joc no necessita ni connexió, ni actualitzar versions,... és a dir... tota una revolució.

Alguns errors...

No és habitual que els blocs continguin llistats de barbarismes de la llengua catalana. Avui, no obstant, em permetré la llicència d’escriure’n un dels que es poden sentir tant al carrer com a la televisió o a la ràdio.

No estic defensant una parla encarcarada, però cal que defugim construccions estranyes a la nostra llengua que alhora l’embruten i l’empobreixen. Només cal que anem amb una mica de compte, perquè... desenganyem-nos... de barbarismes... en diem tots.

Hasta demà ......... Fins demà

De repent .......... De sobte

Menys mal ......... Encara sort

Els demés ......... Els altres

Posa la taula ........Para la taula

Parlarem un rato .. Parlarem una estona

Té una pesadilla ...Té un malson

Quina tormenta ....Quina tempesta

Volen sentar-se ....Volen seure

Tenen un palco ....Tenen una llotja

El mostrador ........El taulell

No et dormis ........No t’adormis

N’està enterat .......N’està assabentat

Tinc molts gastos ..Tinc moltes despeses

Marxa atràs ......... Marxa enrere

Tot giravolta

I com, sinó sabent-les i sentit-les,

Podria dir les coses que ara dic?

No parlo pas de saviesa, parlo

De vida i de misteris,

I els camins en són plens.

Tot giravolta.

I ens arrossega.

Ple de mi i de tot

Alço la copa i bec.

Per la finestra

Penetra a dolls l’aigua brogent dels somnis.

Miquel Martí i Pol

Gianni Rodari, el rei de la fantasia literària

Per què als infants els agraden tant les endevinalles? A primer cop d’ull, diria que és perquè són la representació concentrada, quasi emblemàtica, de la seva experiència de conquesta de la realitat. Per a un infant, el món és ple d’objectes misteriosos, d’esdeveniments incomprensibles, de figures indesxifrables. La seva presència al món, és un misteri que ha de resoldre, una endevinalla que ha de desxifrar, i ho intenta resoldre amb preguntes directes o indirectes. El coneixement li arriba, sovint, amb forma de sorpresa. Aquesta reflexió correspon a Gianni Rodari, un dels grans mestres de la literatura infantil. Un dels escriptors que més ha captivat per la importància i el valor que dóna a la fantasia i al desenvolupament que en fa per treballar la aspectes educatius i pedagògics. Crea personatges i històries que semblen inversemblants, però quan es va descabdellant el personatge o la història apareixen aspectes de reflexió quotidiana, petites picades d’ullet, estratègies per a estimular el pensament i la creativitat,..

La seva obra, plena de títols estimulants, és reconeguda al món sencer. Així mateix, l’any 1970 li va ser atorgat el premi internacional Andersen de literatura.

Entre les seves obres més populars es troben: Contes per telèfon, Contes per jugar, Contes escrits a màquina,... i la fantàstica Gramàtica de la fantasia, recomanable al 100% per a tothom, però especialment per a persones que els agradi escriure, per a mestres i per a mares i pares. Una guia per estimular i treballar la imaginació, la fantasia, l’escriptura fora estàndards.

Permeteu-me que us adjunti un conte, encara que sigui en llengua italiana.

La passeggiata di un distratto

-Mamma, vado a fare una passeggiata.
- Va' pure, Giovanni, ma sta' attento quando attraversi la strada.
- Va bene, mamma. Ciao, mamma.
- Sei sempre tanto distratto.
- Si', mamma. Ciao, mamma.

Giovannino esce allegramente e per il primo tratto di strada fa bene attenzione. Ogni tanto si ferma e si tocca.

- Ci sono tutto? Si, - e ride da solo.

E così' contento di stare attento che si mette a saltellare come un passero, ma poi s'incanta a guardaté le vetrine, le macchine, le nuvole, e per forza cominciano i guai.

Un signore, molto gentilmente, lo rimproveravannino esce allegramente e per il primo tratto di strada fa bene attenzione. Ogni tanto si ferma e si tocca.

- Ci sono tutto? Si, - e ride da solo.

E così' contento di stare attento che si mette a saltellare come un passero, ma poi s'incanta a guardaté le vetrine, le macchine, le nuvole, e per forza cominciano i guai.

Un signore, molto gentilmente, lo rimprovera: - Ma che distratto, sei. Vedi? Hai già perso una mano.

- Uh, è proprio vero. Ma che distratto, sono. Si mette a cercare la mano e invece trova un barattolo vuoto. Sarà proprio vuoto? Vediamo. E cosa c'era dentro prima che fosse vuoto? Non sarà mica stato sempre vuoto fin dal primo giorno...

Giovanni si dimentica di cercare la mano, poi si dimentica anche del barattolo, perché ha visto un cane zoppo, ed ecco per raggiungere il cane zoppo prima che volti l'angolo perde tutto un bràcao. Ma non se ne accorge nemmeno, e continua a correre.

Una buona donna lo chiama: - Giovanni, Giovanni, il tuo braccio!

Macché, non sente.

Pazienza, - dice la buona donna. - Glielo porterò alla sua mamma.

E va a casa della mamma di Giovanni.

- Signora, ho qui il braccio del suo figliolo.
- Oh, quel distratto. Io non so piu' cosa fare e cosa dire.
- Eh, si sa, i bambini sono tutti cosi.

Dopo un po' arriva un'altra brava donna.

- Signora, ho trovato un piede. Non sarà mica del Giovanni?
- Ma si che è suo, lo riconosco dalla scarpa col buco. Oh, che figlio distratto mi è toccato. Non so piu' cosa fare e cosa dire.
- Eh, Si sa, i bambini sono tutti così.

Dopo un altro po' arriva una vecchietta, poi il garzone del fornaio, Poi un tranviere, e perfino una maestra in pensione, e tutti portano qualche pezzetto di Giovanni: una gamba, un orecchio, il naso.

Ma ci può essere un ragazzo piu' distratto del mio?

- Eh, signora, i bambini sono tutti Così

Finalmente arriva Giovanni, saltellando su una gamba Sola, senza piu' orecchie nè braccia, ma allegro come sempre, allegro come un passero, e la sua mamma scuote la testa, lo rimette a posto e gli dà un bacio.

- Manca niente, mamma? Sono stato bravo, mamma?
- Sì Giovanni, sei stato proprio bravo.

La llengua NüShu

Heu sentit a parlar del Nüshu?

És una llengua xinesa escrita, de més de 1.500 caràcters i unes 20.000 paraules. Què té d’especial? Doncs que és una de les llengües més antigues del món. Que va ser descoberta fa relativament poc, el 1982. I sobretot, que és l’única llengua, actualment coneguda, que només ha estat parlada per les dones. Una llengua que s’havia mantingut en secret, passant de mares a filles, de dona a dona.

Les dones més grans de Jiangyong, a la província d’Hunan, la zona on es parlava, recorden que de petites sentien parlar aquesta llengua a moltes viles. El nüshu s’escrivia en papers, en mocadors, en ventalls o es brodava en els teixits.

En una societat feudal en què les dones eren oprimides, el nüshu servia a les dones per expressar les seves alegries i preocupacions, els seus pensaments, les seves vivències... En una societat que la dona era sotmesa al marit, que no tenia dret a l’educació, ni a ser emparada per les lleis, en què perdia el cognom i no podia protestar, ni opinar de res, les dones feien servir aquesta llengua per crear el seu món. Escrivien cartes, poemes, lletres de cançons. Expressaven els seus sentiments i donaven consells. Opinaven i discutien de temes d’actualitat.

L’accés de les dones a l’educació va afavorir que a principis del S. XX, el nüshu experimentés una forta i ràpida davallada. Gao Yinxian, una de les poques dones que fa poc quedaven que coneixien la llengua amb perfecció, van intentar ensenyar-la a les seves nétes, però només una se’n va interessar.

La darrera bona coneixedora del Nüshu, Yang Huanyi, va morir el 20 de setembre de 2004, als 98 anys.

Això i que moltes de les dones s’enterraven amb les cartes i poemes, pensant que en continuarien gaudint en una altra vida, ha provocat que quedi molt poca informació d’aquesta curiosa llengua escrita.

El Nüshu Culture Research Center ha iniciat un projecte de recuperació cultural. Ha creat una llibreria especialitzada, ha obert un museu, organitza simposis... Però tot i això, aquesta llengua continua essent una incògnita. No se sap en quina dinastia es va iniciar. Quin és l’origen dels seus caràcters, si hi havia relació entre el xinès i el nüshu en els seus orígens,...

El poble sápmi

Permeteu-me parlar del poble sápmi o sami, un poble indígena, ancestral, que viu a les terres del nord de Noruega, Finlàndia i Noruega, tot i que més de la meitat viu a Noruega i Suècia. Un dels pobles indígenes més gran d’Europa, d’unes 85.000 persones. Tot i que popularment s’han conegut com a “lapons”, no es reconeixen amb aquest nom, sinó amb el de Sámit o Sábmelaš (de família Sami).

Antigament, els samis eren principalment pescadors i trampers i portaven un estil de vida nòmada, condicionat per les migracions dels rens. Però la cacera excessiva, els impostos abusius que havien de pagar a Noruega, Suècia i Rússia i la disminució de rens, va comportar que una part important dels samis s’instal·lessin al voltant dels rius i dels fiords i que es comencessin a domesticar els rens.

Mentre que en el segle XIX les autoritats noruegues van intentar universalitzar la llengua i cultura noruega i del 1900 al 1945 van intentar destruir tot el que tenia a veure amb la cultura sami; passada la segona guerra mundial, la constant tensió es va relaxar i va començar una nova etapa de reconeixement i consolidació.

El 1986 es va crear l’himne nacional i la bandera del poble sami.

El 1989 es va elegir el primer parlament sami de Noruega. Un parlament democràticament elegit que fa les funcions d'autoritat governamental. Un individu té un vot sami si es considera culturalment o ètnicament sami, parla una llengua sami o tenia o té un pare, o avi, que parlava o parli una llengua sami.

Des del 1993, el 6 de febrer és el Dia Nacional de sami.

Tenen televisió i ràdio pròpia, un setmanari, publiquen novel·les i contes,...

I pel que fa a l'educació, es pot estudiar com a primera llengua en tots tres països i Smi Allaskuvla és una universitat sami situada a Kautokeino. A més, la llengua sami s'estudia en unes quantes universitats d’aquests països, sobretot a la Universitat de Tromsø, que considera el sami una llengua materna, no una llengua estrangera.

El poble sápmi té un interès especial que us animo a descobrir.

Catalunya, on anem?

Avui no publicaré cap escrit. Us demano que el temps que gastaríeu per llegir qualsevol paraula meva, el dediqueu a llegir la carta de Miqui Mel, "Catalunya, on anem?" que publica Té la mà Maria, avui dia 9 de juliol. És una carta que amb poques paraules diu molt del que la majoria de nosaltres pensem. És una carta, educada, però sense pèls a la llengua. Una carta contundent, però que malgrat això, sembla difícil que aconsegueixi el que demana. Que ens mobilitzem, que no ens deixem entabanar més. Que sapiguem dir prou a tots els atacs que rebem constantment. En els pocs dies que he estat fora de Catalunya, les poques notícies que m'arribaven només feien referència a agressions a la nostra terra, a la nostra llengua, a la nostra economia... Llegiu la carta i ja em direu què en penseu i quins sentiments us ha despertat.

De tornada

Després de força dies allunyada del món del treball i del món blocaire, torno a aparèixer per atabalar-vos altra vegada amb les meves reflexions i dèries.

Han estat dies de vacances, unes vacances excepcionals, per a mi, a Cap Nord, passant per Suècia, la bella i deliciosa Finlàndia i acabant a Noruega, un paradís visual.

Us podria intentar atabalar amb paràgrafs i paràgrafs d'explicacions, però no és la meva intenció.

Només deixeu-me destacar la sensació d’ordre i de polidesa de Suècia, l’amabilitat i educació de les persones i la màgia dels llacs de Finlàndia i..., de Noruega..., en són la majoria de les fotos que he incorporat al bloc.

Tot i que sóc una pèssima fotògrafa, tot i que les fotografies no poden transmetre fidelment tot l’entorn, crec que us permetran copsar la bellesa i la immensitat de la natura. Noruega conté tots els paisatges que us pugueu imaginar.

Amb pocs quilòmetres, podeu passar de les muntanyes de tundra i neu, a la frondositat i verdor d’uns boscos que s’enllacen amb el blau del mar i del cel.

Tot i que el que més es promociona de Noruega són els fiords, tot i ser impressionants, jo em quedo amb les illes Lofoten,

un paradís de contrastos, platges de sorra blanca, aigües de color d’òpal o transparents fins a confondre’s amb el cel, verds, marrons , blancs i blaus, una bogeria de sensacions.

Gràcies per tots els vostres missatges, han estat un regal de retorn preciós.