dimarts, 22 de juliol de 2008

Era el juliol quan...


Segons el Costumari de Joan Amades, era en aquest mes de juliol que els corallers tornaven a casa. Begur era una població corallera, per excel·lència. Segons Amades, gairebé tota la població masculina de Begur es dedicava en aquesta pesca, que durava uns deu mesos, ja que navegaven per les costes del sud d’Espanya i per les costes africanes. L’arribada de les primeres coralleres s’anunciava amb un toc de corn especial que feia que la gent anés corrent cap a la platja. El corall, que era molt valorat, es venia a comerciants especialitzats.

D’altra banda, explica que hi havia escorçaires, que eren persones que compraven les escorces (escorxes) de meló, per donar als porcs. També s’estenien arreu les persones que venien alls, peres, tomates, cocos, el suc dels quals, era molt desitjat i demanat per la mainada.

I, era a l’estiu quan la mainada jugava a “l’anell picapedrell”.
Coneixeu aquest joc? Hi heu jugat? Quan era petita, que ja mooolts anys, era un dels jocs habituals de l’hora del pati, a l’escola. Consistia en posar-se en línia o mitja rotllana, amb les mans al davant a nivell de la cintura i posades en forma de capsa tancada. Qui conduïa el joc tenia també les mans en forma de capsa tancada, però a dins hi tenia un anell o una pedreta i anava posant les mans a dins de les nostres que les obríem una mica per donar-li pas. Només a un o a una ens deixava l’anell.


Havia d’intentar que ningú s’adonés a qui havia donat l’anell. Mentre anava passant i posant les mans dins les altres, anava cantant una cançó que deia “anell pitrell, picapedrell,... i quan acabava la cançó preguntava a un dels jugadors, - acostumava a ser amb qui havia acabat la cançó- qui la tenia. Si ho endevinava havia guanyat, es quedava l’anell i iniciava novament el joc. Si no, havia d’intentar encertar-la qui havia estat assenyalat i no la tenia.

PD: Aquest joc no necessita ni connexió, ni actualitzar versions,... és a dir... tota una revolució.


10 comentaris:

Striper ha dit...

Seria molt maco que tornesin aquests tipus de jocs.

Ferran ha dit...

No el recordo, aquest joc. Però vaja, segur que a la nostra època, de connexions i actualitzacions ens en calien ben poques. I a veure qui s'atreveix a dir que no ens ho passàvem pipa!!! :-)

XeXu ha dit...

I no tenia penalització el joc? Si no l'encertaves no pagaves penyora d'algun tipus? Això si que m'estranya.

mai ha dit...

Hola!

Jo sí que el recordo aquest joc.Hi havia jugat moltíssim com el de la sabateta de la trinc-trinc!!

Miquel Casellas ha dit...

Al juliol tenim moltes festes major per gaudir de la cultura i tradicions.

zel ha dit...

Aquest joc m'agradava amb bogeria, i el meu truc, com el de tothom, suposo, era mirar els ulls de qui parava les mans juntetes, es veia...

SILENCI ha dit...

Mentre anava llegint el post em volia sonar. No sé si és que hi vaig jugar a aquest o a un semblant i ara se m'emboliquen les coses. No n'hi havia un que un era el lladre i l'altre el policia i havies d'anar clicant l'ullet i no sé què més? Per cert, que jo no hi podia jugar perquè no sé clicar l'ullet, jejejj.

Carme ha dit...

I tant que sí. M'encantava al joc de passar l'anell. I és que s'ha de notar els que som d'una generació determinada. I també el de la "Campaneta la ning - ning" que sospito que devia ser el mateix que diu Mai de la Sabateta la trinc trinc. Era el joc d'amagar un objecte i els altres l'havien de trobar. Quan ja estava amagat cantavem "Campaneta la ning-ning, jo l'amago, jo l'amago Campaneta la ning -ning jo l'amago i no la tinc! I mentre buscàven: Fred... fred... ttebi... calent...

Sese ha dit...

Recordo la situació de les possicions de les mans que expliques però no recordava la dinàmica del joc ni en què consistia, en qualsevol cas fa mooolt de temps, ara bé, segur que no hi havia cançoneta.

i com diu zel el mirar als ulls era important.

A reveure (que ens entreniem amb poca cosa!!!)

civisliberum ha dit...

Tins el Costumari d'en Amades i el llegeixo sovint. També m'agrada molt el calendari folcloric d'en Serra i Boldu de les meves terres de Lleida.
Tot el tradicional m'agrada molt, el primer que faig cada any es comprar el calendarí del Pages.