Arriben les pomes...

Les primeres de setembre van lligades a la recollida de les pomes.

Les poblacions que tenen molts camps de pomeres, quan arriba aquestes dates veuen com el ritme s’altera. Dies enrere, aquests camps eren una temptació per als qui passàvem.

Camps que mostraven uns arbres imponents, plens de pomes esplèndides, brillants i de contrast les que són vermelles.
Camps protegits, actualment, amb xarxes protectores, com un doble cel, per privar el pas a ocells i pedregada.
Camps que quan comença la collita s’omplen de gent i de caixes. I de tractors que, com una plaga temporal de formigues vermelles, verdes i blaves gegants, van amunt i avall, ara transportant persones, ara transportant caixes buides o plenes de pomes.

Veure les pomes en el seu punt d’excel·lència fa venir ganes de collir-les, olorar-les i menjar-les. Pomes verdes o vermelles, àcides o dolces, cruixents o farinoses. Hi ha pomes de tantes varietats que satisfan tots els gustos.

Quan arriba el setembre, quan trobo els tractors amunt i avall, quan miro els camps i veig braços enlairats per recollir petits regals de les pomeres, recordo les melmelades de poma damunt d’una llesca de pa del dia o d’una torrada, em vénen ganes de menjar una coca o un pastís de poma o... encara més... menjar una d’aquestes pomes, verdes i cruixents, sentir el plaer de la frescor de poma dins la boca. Mmm... demà compraré pomes!

La poma escollida

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?

-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,

i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen

i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:

-Oh ma vida, mos peus són balbs

i sento que se me'n va la llum,

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.

Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Josep Carner