divendres, 29 de febrer de 2008

Endavant les atxes


Hi ha una expressió que es diu en algunes contrades i que, tot i que sempre m’ha cridat l’atenció per la contundència, feia temps que no sentia, i menys que la llegia. Fa poc un amic m'enviava un correu amb aquesta expressió. Va ser en llegir-la que em vaig preguntar...

Què és una atxa? I quin és l’origen de l’expressió?

Una atxa és un ciri molt gruixut que té diversos blens, generalment quatre

. També se'n diu atxa a un tipus de torxa.

L’ús de les atxes, com a ciris, era característic de les processons del divendres sant. Sembla que la sentència clau perquè comencessin la processó era: endavant les atxes.

En tenir quatre blens, els ciris es mantenien encesos durant tota la processó, per la gruxudària i encara que fes una mica de vent o una pluja fina.

Avui en dia, el sentit d’aquesta expressió no és lligada amb la religió. Sí que es manté en alguns indrets per tradició cultural, però l’expressió té un sentit més conegut, més popular i és el que es relaciona amb la fortalesa i la tenacitat. Indica la voluntat de mantenir-nos ferms en una acció o en una decisió o senzillament que hem decidit tirar endavant, malgrat les adversitats o dificultats que ens comportin accions, actuacions o la vida.

Veieu-ne l’exemple:



dimecres, 27 de febrer de 2008

bloc o blog


La llengua catalana és indefinidament apta per a l’expressió científica i per a tots els nivells d’expressió i de comunicació” (Declaració sobre la unitat de la llengua catalana – IEC, Barcelona, 1978)


L’època accelerada que ens ha tocat de viure, -en què diàriament la ciència i la tecnologia innoven-, comporta la generació i posada en circulació d’un gran nombre de termes procedents, majoritàriament, de l’anglès.


Cal que siguem capaços de destriar...

...els termes o paraules el manlleu dels quals és del tot inevitable perquè no tenen cap paraula de significat semblant en la nostra llengua

dels que...

no en tenim una necessitat real perquè tenen un equivalent viu en llengua catalana o que són de fàcil traducció, -però que la societat, sense capacitat de reacció immediata, els ha incorporat automàticament, perquè els ha sentit o llegit , o perquè altres llengües també els utilitzen. Aquest seria l’exemple del blog versus bloc.


Per això, penso que:

S’ha d’establir un equilibri entre l’admissió dels mots necessaris i els que s’incorporen indiscriminadament, per comoditat o per “falsa modernitat”.

S’ha d’evitar fer manlleus innecessaris quan designin el mateix concepte o sinònim que una paraula viva en la llengua.

S’ha de tenir en compte si existeix un mot substituïble en la llengua catalana abans d’incorporar el de la llengua forana i no caure en el recurs fàcil de copiar una paraula similar.

La incorporació en massa de termes forans empobreix la nostra riquesa lèxica.

Així doncs, i sense voler entrar en rèpliques i contrarèpliques, m’adhereixo a la decisió del TERMCAT d’establir com a correcta la paraula bloc per a designar aquest espai on pràcticament cada dia escric reflexions, idees i missatges personals.

dilluns, 25 de febrer de 2008

tirar i collir bateig


Fa uns anys totes o pràcticament totes les famílies batejaven els nadons. El bateig es convertia en una gran festa familiar i en els pobles petits, tot un esdeveniment que transcendia i que feia sortir a veïns encuriosits que volien veure la gent convidada, els vestits i si era el cas, la litúrgia.

El nadó era el protagonista. Però per a la mainada, els qui tenien importància eren els padrins: el padrí i la padrina. Eren ells els principals encarregats de mantenir la tradició popular de tirar bateig, tot i que podien comptar amb l’ajuda d’altres membres de la família.


En els poblets petits, la mainada sabíem cada setmana si hi hauria algun bateig el
dissabte o el diumenge.

La majoria dels bateigs eren els diumenges al migdia, en acabar la missa. Després del bateig, els pares o els padrins convidaven la família a un dinar. Altres bateigs eren els diumenges a la tarda i després les famílies celebraven la festa amb un bon berenar.
Els àpats es feien a la casa pairal o bé en un restaurant del poble o d’un poble veí.


Tant si era el dissabte, com si era el diumenge, la quitxalla estàvem amatents al dia i l’hora del bateig i del so de les campanes que l’anunciaven. No per religiositat, ja us ho podeu pensar.

Ens procuràvem una bossa de plàstic grossa i en bones condicions (procuràvem que no tingués cap forat) i ens esperàvem amb expectació a la plaça de davant de l’església esperant que tothom sortís. Aleshores era el moment d’assabentar-nos on es tiraria el bateig.

A l’inici era més habitual tirar-lo davant de les cases de la família que batejava, però poc a poc, la tradició es desplaçà a la plaça de l’església.Si es tirava a la casa, cames ajudeu-me!, corríem per situar-nos estratègicament al davant. Si era a l’església, ens intentàvem posar davant per davant dels adults que feien cara de ser els padrins.

I arribava el moment esperat: era l’hora de tirar i de collir bateig, segons del costat que es mirés.

Els padrins obrien bosses i capses i llençaven a l’aire caramels, monedes, foteses per a jugar,... La mainada fèiem mans i mànigues per ser els més àgils en encalçar i recollir-los, si era possible abans que arribessin a terra i posar-los a la bossa.

Acabada aquesta pluja tan dolça, la mainada miràvem què havíem recollit, comptàvem els diners, intercanviàvem caramels i tornàvem a casa amb aquell petit tresor, destil·lant felicitat per totes bandes.

dissabte, 23 de febrer de 2008

Comiat a Josep Palau i Fabre


Josep Palau i Fabre ha mort avui 23 de febrer de 2008
(el 22 de febrer de 1985 moria també un altre gran poeta, Salvador Espriu)


En record a un gran poeta:

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.


Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo

a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'arvegonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo

contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-

ré algún dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?


No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-

llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-

gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i

sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig el 1950



JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.



CANÇÓ BREU

Totes m'estimen a mi

i jo les estimo a totes.

Vagarejo, pelegrí,

al llarg d'un somni de noies.

Doneu-me un cor més petit,

que aquest que tinc no se m'omple.

Només l'anhel d'infinit

i el vent, per les quatre portes...




TARONJA (fragments):

"Volia ser vermell i no pogué. No sabé estimar del

tot. No sabé donar-se."

"Els homes hi acudim quan el tub del vermell se'ns ha

acabat."

divendres, 22 de febrer de 2008

Qüestió d'acudits




Qüestió de cabells

Escolta pare, per què el tiet té pocs cabells?
- És que el tiet és molt intel·ligent i pensa molt.

- I aleshores… tu, per què en tens tants?
- Au, nen, calla i menja la sopa.

Qüestió de sogres

La iaia paterna, la Carmeta ha vingut a passar uns dies i l’Alba, la neta li diu...

- Ara el pare podrà fer el seu número! - crida, molt satisfeta.
- Quin número? - pregunta l'avia encuriosida.


- Saps? - sospira la néta -. El pare va dir que si et quedaves una setmana s’enfilaria per les parets. I tinc unes ganes de veure-ho!

Qüestió de martells
- Nen, vés a casa del veí i digues-li que et deixi el martell.
-Papa, papa, el veí diu que no ens el deixa.
-Què dius? (respon el pare)
-Diu que es gasta i que no ens el vol deixar.
- Mira que n’és de garrepa. Apa fill, porta el nostre.

Qüestió d’estratègia

En Joan convida la seva mare a sopar una nit al seu apartament de solter.
Durant el sopar, la mare s'adona que la Lourdes, la companya d'apartament del seu fill,
és molt guapa i sospita que el fill té relacions amb Lourdes. El fill endevina el pensament de la seva mare, i li diu:
- Mare, sé el que estàs pensant, però t'asseguro que Lourdes i jo només som companys d'apartament.
Una setmana després, la Lourdes comenta a en Joan que des del dia que havien convidat la seva mare a sopar que no troba el cullerot de plata per servir la sopa.

En Joan, donada la posició de la seva mare s’estranya, però l’escriu:
"Estimada mare, no estic dient que tu agafessis el cullerot de plata de servir la sopa, però tampoc estic dient que no ho fessis, però el fet és que ha desaparegut des del dia en què vas venir a sopar".
Uns dies més tard, en Joan rep una carta de la seva mare que diu:

"Estimat fill: no estic dient que te'n vagis al llit amb la Lourdes ni que no ho facis, però el fet és que si la Lourdes se n'anés a dormir al seu llit ja hauria trobat el cullerot de plata per servir la sopa".


Qüestió de picardia

En un examen, el professor diu a un alumne que no ha sabut respondre cap pregunta:
- Li faré una darrera pregunta: si la sap contestar

l'aprovaré. Quants pèls hi ha a la cua d'un cavall?


- Trenta mil cinc-cents vuitanta-tres.
- I com ho sap?
- Perdoni, professor, però això ja és una altre pregunta.

Qüestió de col·legi

- Mama, avui no vull anar al col·legi.
- Què et passa, fill meu?
- Doncs mira, tinc son, m'avorreixo a l’escola

i els nens es riuen de mi.


- Fill meu, hi has d’anar. Perquè és la teva obligació; perquè ja tens 35 anys, i la més important... perquè ets el director.


Qüestió de ...

Un madrileny ha de desplaçar-se a treballar a Girona. Li explica a un amic i aquest aixeca la cella i li diu:
- Cuidado con esos catalanes, que por nada te llaman hijoputa.
L’home fa la maleta, i tant bon punt baixa de l’avió a Girona sent un home que parla una llengua estranya:

-Oiga, perdone, ¿aquí como llamais a los hijoputas?
I el català li respon: -“A los hijoputas no los llamamos, nos los envian de Madrid".



dimecres, 20 de febrer de 2008

Pensem-hi!


D’aquí a pocs dies, tornem a tenir eleccions, i ja ens envolten polítics i promeses que tots sabem que no es compliran. Si més no, en bona part.

Polítics amb somriures permanents, amb cares estudiades, retocades i repolides; fotos, reportatges d’actes públics amb salutacions forçades, amb tics farisaics, forçats,...


I nosaltres... sense memòria del que han dit i ens ha molestat. Del que ens han assegurat i després oblidat, del que ens han prohibit...

Un dels temes punyents a la campanya electoral política, que serveix als partits nacionalistes espanyols és el menysteniment i l’atac contra la unitat i l’ús de la llengua catalana.

Tot i que no correspon a discurs polític de campanya, escolteu les paraules que pronunciava Francisco Caja, en castellà, en el Parlament de Catalunya el 19 de desembre de 2007, tot just fa dos mesos, a favor del Bilingüisme a les escoles de Catalunya, d’una segregació escolar en funció de la llengua.

Escolteu quina entrada més triomfal fa i...

Si voleu sentir què diu de la llengua catalana, del sistema educatiu català... cliqueu els enllaços que us adjunto ja que algú ha demanat a Youtube que es desactivés la inserció:



dimarts, 19 de febrer de 2008

Relats conjunts: Tatuatge?...


Aquesta és una nova experiència en la qual no havia participat mai i que ofereix el bloc Relats Conjunts: elaborar un text a partir d'una imatge proposada.

Decididament no m’agrada. Vaig demanar un tatuatge gros, profund i amb carisma, però que sobretot, sobretot… tingués un vincle amb la línia on es separen les galtes del cul. La ratlla, vaja. I no, l’arrel, aquesta torturada i brutal arrel que s’estén gairebé des de la cintura a les natges,… res..., només decau lateralment. No té cap gràcia al mig. En té tant poca, que si li demanés a algú que em resseguís l’arrel pensant en cert erotisme, preferiria optar per suïcidar-se. I és que... moltes promeses, que sí el millor tatuador, que si semblarà que té vida, serà arma de seducció... i molts que tens manies, que se’n fa tothom... i tot, per res. Per un monstre recargolat esquena amunt que no arriba ni a acaronar-me el cantell dels pits. Res. Un desastre. I els colors,... home!, què voleu que us digui, unes fulles, poques, roges, esporuguides i en plena decadència. Talment que un pruner bord i vell a les acaballes de la tardor. I és que m’he enviat a la decadència sense comptar-hi. A qui carai li puc ensenyar aquesta esquena sense que fugi o que es faci un tip de riure?

Ara no sé si enamorar-me de la fulla que cau a l’esquerra o a la dreta... No sé si quedar-me amb una branqueta record de bonsai plomat o una plena de fulles que em recorden les de la corona de Neró... No ho sé. Però no m’agrado. I és que ho havia dit sempre... els tatuatges acaben marcant un ahir. El meu ahir net, ordenat i pulcre, s’ha convertit en un present d’un modernisme entre caduc i abarrocat.

diumenge, 17 de febrer de 2008

I de vacances?... un país proper i desconegut


D’aquí a unes setmanes arribaran les vacances de Setmana santa i d’aquí a pocs mesos les d’estiu.

Segur que tots plegats hem començat a pensar què ens agradaria fer, on ens agradaria anar,... en aquests dies que gaudirem de temps lliure.

Mirem amb atenció les pàgines a internet que anuncien ofertes de viatges, de vols econòmics a París, a Xina, a Brasil o a Nova York.

Vivim en un món en què les distàncies no compten, països que no hauríem imaginat de poder visitar, són a poques hores de vol i les tarifes que ens semblaven prohibitives i només a l’abast de pocs privilegiats s’han abaratit tant que deixen de ser el principal problema per a la majoria.

Deixeu-me que faci d’agència de viatges i us ofereixi unes vacances inoblidables. Un país on podreu gaudir –sense desplaçar-vos massa quilòmetres-, de paisatges impressionants, muntanyes i valls plenes de verdor i contrastos, llacs d’aigües cristallines, planes amb encant i unes postes de sol increïbles. No caldrà que penseu en el canvi de moneda, ni en enllaçar vols, ni si us entendran... us estic oferint un viatge amb encant a ... Catalunya!
I sinó... mireu amb atenció les fotos que us adjunto.

Estany de les Monges

Llac de Sant Maurici

Vall de Cardós

Coll de la Mola

Montserrat

Arrossars al Delta de l'Ebre

Fageda d'en Jordà

Aiguamolls de l'Empordà


Illes Medes

dissabte, 16 de febrer de 2008

La construcció de l'Eixample el 1962 a Ciutat de Mèxic


Us adjunto les imatges d’un fulletó que convidava a visitar una exposició del pintor J. Cabrer, l’any 1962, a Mèxic.

El text que anuncia l’exposició és d’una gran bellesa: poesia i sentiment d’enyorança es barregen per recordar un procés tan important per Barcelona com va ser la construcció de l’Eixample.



Transcric un fragment de les imatges del fulletó:

Segona tanda de pintures de J. Cabrer

Quan a començaments de segle, s’obrí a Barcelona, el darrer tram de la Via Laietana, portant l’alenada del mar fins el modern Eixample, un dels

sectors més antics de la ciutat fou aterrat per obrir pas a la nova avinguda.


Josep Carner, en el seu llibre Bella terra, bella gent, va fixar les reminiscències d’aquella petita Atlàntida engolida pel tràngol urbà, en uns inefables “Diumenges”, delitoses cançons que no es referien precisament a les fatigades estructures que s’enfondraven en lleva’ls-hi els puntals, sinó al suau misteri que s’apagava amb el polsim dels enderrocs, comuna llàntia al buf de l’aire.

Un altre artista, pintor i dibuixant, aquest –Dionís Baixeras, va donar perennitat a aquells racons mesquins que desapareixien, en un àlbum que patrocinà l’Ajuntament de Barcelona i on se mantenen plàsticament les essències poètiques d’aquell món- ànfora buida que havia contingut la grandesa – més que humil, humiliat per la injúria dels segles. (...)

... en el camp de les nostres perspectives sentimentals, la valor del renunciament a les gràcies d’un paisatge del qual –per una de les ingrates veleïtats de l’història- ens en hem hagut d’allunyar per ser-hi fidels.



dijous, 14 de febrer de 2008

Gràcies amb somriures i poesia

L'RY m'ha regalat aquest premi d'acord a les normes que es detallen al final de l'escrit en lletra cursiva: Gràcies i mil gràcies. Dos premis en dos dies... És tota una sorpresa. I a més de traspassar el premi a cinc blocs encantadors per diferents raons,...

I així... la sorpresa es transforma en somriures i en poesia d'El Temps amb paraules de dos grans poetes nostres: Joan Brossa i Miquel Martí i Pol.


El temps

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat

-ja ha quedat enrere després de la lectura

La resta del poema és el futur,

que existeix fora de la vostra

percepció,

Els mots,

són aquí, tant si els llegiu

com no. I cap poder terrestre

no ho pot modificar.

Joan Brossa

El temps

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rere el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L'entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí i Pol



El premi "Arte y Pico" Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents: - Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma. - Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin. - Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat. - Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi. - Exhibir aquestes regles.

dimarts, 12 de febrer de 2008

Gràcies

L' Striper m’ha concedit un premi al bloc. Gràcies Striper! No sabeu la por que em feia, que algun dia me n’arribés un, d’aquests premis. Per què? Doncs per la dificultat que suposa haver d'escollir només cinc blocs a qui traspassar-lo.

Com es poden escollir cinc blocs d’entre tots els que visito habitualment, i que per tant, m’agraden? És sinònim de tria segmentada i poc justa.


Deixeu-me que aprofiti el premi per agrair-vos que hi sigueu, el temps que dediqueu als meus escrits i als comentaris. Sense les vostres lectures, sense els vostres comentaris, no tindria cap al·licient escriure, pràcticament cada dia. Seria com una conversa de sords, que en diuen.

Gràcies a tots per ser-hi. Permeteu-me compartir el premi amb vosaltres.

I així mateix, donar-lo als blocs amb qui fa més temps que comparteixo l’espai blocaire:


Té la mà Maria - Reus

Civisliberum

El bloc d’un de Reus

Ara mateix


dilluns, 11 de febrer de 2008

El diccionari Alcover – Moll

Deixeu-me que us presenti una obra excepcional: el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), també anomenat Diccionari Alcover-Moll, en honor als seus creadors, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.

El diccionari Alcover-Moll no és un diccionari com els que utilitzem habitualment.

És un diccionari elaborat a partir, la Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana, mitjançant la qual, Antoni M Alcover, el 1900, convidava tothom a col·laborar, a recollir vocabulari. D’aquesta crida en sortia una xarxa de persones col·laboradores que omplien amb anotacions unes fitxes (tres milions, cap al 1926) que es van recollir en uns cent vint calaixos.

A partir d'aquestes fitxes, Alcover i Moll van elaborar el diccionari que recull el lèxic català tant actual com arcaic, tant oral (comú i dialectal) com escrit (culte, literari i col·loquial), des de les primeres manifestacions escrites de la llengua fins al moment de la compilació de l’obra.

Us animo a descobrir la diferència i la grandesa d'aquest diccionari.

Accediu al diccionari clicant aquí i escriviu el vostre nom, o el cognom o paraules específiques com la paraula coc que comentaven http://telamamaria.blogspot.com/ a l'escrit d'ahir, o trumfa que comentava en JM Tibau a l’escrit Patates viues?, rosses?, fregides?

I fixeu-vos que l’explicació que us apareix és molt diferent d’un diccionari tradicional. És un diccionari únic i original que ens ensenya i encurioseix.


diumenge, 10 de febrer de 2008

Coca de diumenge


Ingredients

250 grams de farina

250 grams de sucre

6 ous mitjans

1 llimona o 1 taronja

2 paquets llevat

1 tassa petita d’oli

1 tassa petita de llet o un iogurt

1 polsim de sal

Elaboració

Primer de tot, engegarem el forn perquè es vagi escalfant. La temperatura ha de ser entre 150º i 170º -depèn del forn.

Prepararem una plata d’anar al forn o un motlle: l’untarem amb mantega o, -com ho faig jo-, amb oli d’oliva i al damunt una mica de farina perquè quedi una capa protectora fina i espolsarem la farina sobrera.

Tot seguit, barrejarem el llevat amb la farina i ho desarem.

Posarem els rovells dels ous, sense les clares, en un bol i hi afegirem el sucre, la pell de la llimona ratllada o de la taronja – o de totes dues-, la llet o el iogurt i l’oli. Ho barrejarem tot (pot ser amb batedora elèctrica).

De mica, en mica, i, i sense deixar de remenar la barreja anterior, hi afegirem el llevat i la farina. Vigilarem que no es facin grumolls. Ho desarem que reposi.



Mentrestant, batrem les clares d’ou a punt de neu i les incorp
orarem a la massa remenant lentament.

Abocarem la barreja a la plata que hem preparat en un inici i la posarem al forn –que ja ha de ser ben calent.

La deixarem que cogui uns 25 minuts sense obrir el forn ja que sinó “baixaria”. Passat aquest temps, podrem obrir el forn i comprovar l’estat de cocció mitjançant un punxó o un petit escuradents. (Si surt net, la coca és prou cuita). Per ser ben cuita, sol necessitar entre 35-45 minuts.

La deixarem refredar i la desmotllarem. La posarem a la plata de servir i l’empolsimarem de sucre. I... bon profit.



Si la feu amb pela de taronja, hi podeu afegir un rajolí de cointreau. Queda boníssima.

En aquesta coca també hi podeu posar pinyons al fons de la safata abans d’abocar-hi la pasta, o bé trossets de poma, barrejats amb la massa.