Espero l’autobús. Una olor de mar, intensa, una humitat fresca, m’amanyaga les galtes i em recorda que la natura viu, que lluita per mantenir-se en moviment enmig d’espigons, de vaixells que aboquen petroli, de fàbriques que vomiten residus.
Tot i la brisa que m'arriba, el mar és lluny. Tanco els ulls i em deixo transportar, anul·lo els sorolls que m’envolten de cotxes, de motos, de crits. Per uns instants, es fan fonedissos.
Em deleixo amb l’olor i frescor que acompanyen el vent. I durant uns minuts m’imagino la platja banyada per unes ones somortes que es fonen entre els grans de sorra, que amanyaguen les restes d’algues verdes, molsudes, de flaire intensa, plenes de mar.
Camino per la sorra, i les petjades dibuixen una línia directa cap a l’aigua. La sorra és humida, freda, el sol tebi, el mar un balanceig. Toco l’aigua amb la punta dels peus,... freda i arrogant es retira. Torna. La contemplo. Quieta. M’embadaleix el joc de l’estira i arronsa de les aigües. Respiro profundament i em decideixo: hi poso els peus. És gelada i transparent. Però deixo que em besi com un amant poruc i tendre.
Inclino el cap, lentament i pausada, i deixo que el sol m’amanyagui les galtes, els ulls, tota la cara. És càlid i dolç. Redreço el cap, miro l’aigua que tinc al davant, d’un blau intens i brillant. Tanco una mica els ulls i els raigs brillen a l’aigua on es converteixen en mirallets. Una bellesa de mar de primavera.
http://badabit.org/20041118/la-platja-de-badalona
És tard. L’autobús deu estar a punt de passar. Ja hauria d’haver arribat. Miro el rellotge. Miro les flors de les jardineres que hi ha a prop. Són ben cuidades, les flors somriuen en un aiguabarreig de tons. Passen cotxes, motos,... i endins.... la placidesa de la moixaina i l’olor del mar.
14 comentaris:
Que no passe l’autobús encara, doncs...
Això: que facin aquesta vaga de cinc dies i gaudeix de tots els sentits. El soroll que fan les ones en petar a la platja també és un soroll molt relaxant.
Tinc la sort de poder gaudir tot això de què parles tots els matins mentre espero el tren que no se sap mai quan arribarà, però almenys tinc el cel, el mar, el sol, els núvols :)
Ah l'olor a mar aqutst que queda quant surt de l'aigua impregnat a la pell.
Ui, jo, ja m'hi hagués quedat, ara que a mar no hi ha ningú, o ben poca gent, un llibre, un entrepà i a gaudir de la soledat en companyia del mar, les onades i un mateix...
El mar,
sensacions amb els ulls tancats.
Intuir la primavera en les
fragàncies salades
sospeses en la brisa marina.
Aquesta salabror,
m'enamora cada primavera.
Núria,
He llegit que t'agrada pintar.
Seria possible veure alguna de les teves pintures al bloc? (No sé si ja les has posades o és massa demanar)
Una abraçada marinera.
Que maco això que expliques. Jo que sóc de ciutat, no sé si sabria estar sense aquests sons tan característics. El silenci potser m'espantaria.
Un moment digne de col·leccionar. Molt bonic.
MMMMM Visca l'Empordà!
És bo que et puguis abstreure i puguis fer poesia mentre esperes el bus. Jo haig de marxar de Barcelona per fer-ho. Encara que ben pensat és una bona excusa :)
No fan vaga els autobussos??? Ui! Me manca la mar !!! Molt bonic és el teu text...
Molt bonic el teu post, tranquilitzant, i relaxant, jo tinc el mar a prop, i ara no el puc anar veure, el mar és vida, és la lluita, és la serenitat, no podria viure lluny del mar.
QUE MACO!!
Publica un comentari a l'entrada