He escollit dos fragments en què es refereix a la sopa de peix i als pèsols. Gaudiu-ne.
La qualitat d’una sopa de peix depèn en definitiva, de la qualitat del peix que hom hi utilitza. No serveixen pas tots els peixos per a fer una bona sopa de peix. Exactament parlant, la majoria dels peixos no serveixen.
Aquests peixets de colors que en el litoral del meu país anomenem julivies (en altres llocs julioles i en altres, encara, guiules) són excel·lents per a fer sopa perquè expel·leixen una substància oliosa de primera categoria.
Aquests peixets negres, plans, que tenen la forma i el color d’un duro de plata oxidada i que són immenjables per la gran quantitat d’espines que contenen i que anomenem burres (en altres llocs de la costa nord, someres), fan igualment, per la seva finor, una sopa substanciosa i delicadíssima.
Si sobre la base d’aquests dos peixets es pot posar el contrafort, considerable, d’un cap de rascassa (en altres llocs escórpora roja), es pot aconseguir una sopa capaç de resistir les comparacions més reticents.
El pèsol és un dels llegums frescos més extraordinaris de la terra. La seva adaptació a la vida humana és realment admirable: el pèsol es menja sol, es menja amb carn i es menja amb peix. No hi ha res, potser, que tingui una ductilitat tan completa. El país, per altra part, és susceptible de donar bons pèsols. No pas sempre. Rarament: Però quan els dóna no tenen rival possible.
Els pagesos que tenen el bon sentit de plantar pèsols en les fondalades, en els hortets i racons assolellats, resguardats de freds i vents, que no els forcen massa amb el regadiu, si l’avinentesa meteorològica els afavoreix, aconsegueixen presentar-los molt primerencs. El nostre litoral és país de pèsols. Hi ha llocs on tenen una dolçor i una suavitat divina. Pèsols de Calella de Palafrugell! Pèsols de Sant Feliu de Guíxols! Pèsols dels hortets de Cadaqués! (...)
En aquest plat de pèsols que m’acaben de servir, hi observo la presència de tres varietats distintes: el pèsol gros, d’un verd rabiós, d’un verd que sembla imitar els pèsols de conserva, dur com un balí; el pèsol no tan verd, de mitja mida, no tan dur però envidriat; i el pèsol petit, tirant a un punt de gris, saborós, tendre, fi. (...)
Un plat de pèsols tendres, ofegats, amb mantega, una mica de botifarra i uns trossets de pernil, amb un ramet d’herbes aromàtiques, no té rival possible. Un plat de congre amb pèsols, ala primavera, és una excel·lent perspectiva. (Pàg. 330-332)
3 comentaris:
Un bon post sobre tema culinari, a mi també m'ha donat avui per el tema.
Jo se sóc molt donat a fer truites amb vegetals, et recomano vívament la truita amb pésols. mmmmm. Delicatessen. Afegiria un altre plaer en relació als pésols: desgranar-los i veure com es va omplin un plat.
Doncs, Núria, quan ens convides a tastar aquest plat??? Em fa venir la gana!!!!
Publica un comentari a l'entrada