tirar i collir bateig

Fa uns anys totes o pràcticament totes les famílies batejaven els nadons. El bateig es convertia en una gran festa familiar i en els pobles petits, tot un esdeveniment que transcendia i que feia sortir a veïns encuriosits que volien veure la gent convidada, els vestits i si era el cas, la litúrgia.

El nadó era el protagonista. Però per a la mainada, els qui tenien importància eren els padrins: el padrí i la padrina. Eren ells els principals encarregats de mantenir la tradició popular de tirar bateig, tot i que podien comptar amb l’ajuda d’altres membres de la família.

En els poblets petits, la mainada sabíem cada setmana si hi hauria algun bateig el dissabte o el diumenge.

La majoria dels bateigs eren els diumenges al migdia, en acabar la missa. Després del bateig, els pares o els padrins convidaven la família a un dinar. Altres bateigs eren els diumenges a la tarda i després les famílies celebraven la festa amb un bon berenar.
Els àpats es feien a la casa pairal o bé en un restaurant del poble o d’un poble veí.

Tant si era el dissabte, com si era el diumenge, la quitxalla estàvem amatents al dia i l’hora del bateig i del so de les campanes que l’anunciaven. No per religiositat, ja us ho podeu pensar.

Ens procuràvem una bossa de plàstic grossa i en bones condicions (procuràvem que no tingués cap forat) i ens esperàvem amb expectació a la plaça de davant de l’església esperant que tothom sortís. Aleshores era el moment d’assabentar-nos on es tiraria el bateig.

A l’inici era més habitual tirar-lo davant de les cases de la família que batejava, però poc a poc, la tradició es desplaçà a la plaça de l’església.Si es tirava a la casa, cames ajudeu-me!, corríem per situar-nos estratègicament al davant. Si era a l’església, ens intentàvem posar davant per davant dels adults que feien cara de ser els padrins.

I arribava el moment esperat: era l’hora de tirar i de collir bateig, segons del costat que es mirés.

Els padrins obrien bosses i capses i llençaven a l’aire caramels, monedes, foteses per a jugar,... La mainada fèiem mans i mànigues per ser els més àgils en encalçar i recollir-los, si era possible abans que arribessin a terra i posar-los a la bossa.

Acabada aquesta pluja tan dolça, la mainada miràvem què havíem recollit, comptàvem els diners, intercanviàvem caramels i tornàvem a casa amb aquell petit tresor, destil·lant felicitat per totes bandes.