dijous, 31 de gener de 2008

iaia 2.0

El Punt de mira del web de www.directe.cat d'avui dijous publiquen un vídeo penjat al Youtube, que he trobat genial.
Una iaia, marxosa, vital i moderna, que diu tenir 99, i que podríem dir-li IAIA 2.0. I sinó ja m'ho direu quan hagueu vist el vídeo:


dimecres, 30 de gener de 2008

Resposta a la invitació d'un meme

Malerudeveure't m'ha convidat a respondre aquest meme. I així ho faig:

1 - Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4:
N’hi tinc dos, El mesurament del món, de Daniel Kehlmann que hi diu “ I quin havia de ser?” i “The curious incident of the dog in the night-time, de Mark Haddon que narra: “He said: Are you telling the truth?”. Curiós, dues preguntes, i que a més podrien formar part del mateix llibre i anar l’una darrera de l’altra.

2 - Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar?
La finestra i les cortines, blanques amb unes petites flors brodades.

3 - Què ha estat l’últim que has mirat per la televisió?
Acostumo a mirar la primera part de les notícies de la nit. Per tant, el darrer noticiari.

4- Sense mirar, quina hora és?

Cap a les deu

5 - Ara mira, quina hora és?
Les deu i cinc

6 - Deixant a un costat l’ordinador, què escoltes?
No escolto res, però sento una moto que passa massa de pressa.

7 - Quant de temps vas estar fora el dia que vas estar més temps al carrer?
Uf! He d’anar enrere. Crec que va ser en una festa major, que la colla vam fer gresca des del capvespre fins a l’hora d’esmorzar de l’endemà. O sigui, no vam dormir (si més no, fins havent dinat)

8 - Abans d’estar escrivint al blog, que estaves fent?
Llegint mentre sento l’olor d’un ram de mimosa que tinc al costat: groga i suau com una esponja.

9 - Què portes posat ara mateix?
Uns texans negres i un jersei de tons verdosos, de llana, molt suau.

10 - Vas somiar ahir?
Sí, sempre somio. I a més... recordo els somnis. Vaig somniar que anava en un trenet, com el carrilet que hi havia abans i que només he vist en foto. I parlava amb algú que no conec de res.

11 - Quant de temps vas estar rient l’últim cop que vas riure?
No ho sé, quan rius, penses en el temps? No, t’ho estàs passant tant bé, que el temps passa volant.

12 - Què hi ha a les parets de l’habitació on estàs?
Prestatges amb llibres i amb objectes petits que m’agraden i algun quadre

13 - Has vist alguna cosa estranya últimament?
Sí, un faisà pel camí d’anar a casa. No us sembla estrany?

14 - Quina és la última pel•lícula que has vist?
Rovelló, amb els meus nebots i la meva neboda. Ens ho vam passar d’alló més bé.

15 - Si et fessis multimilionari de la nit al dia..què compraries?
És pràcticament impossible que em converteixi en multimilionària. Però si m’hi convertís el primer que faria és un viatge a Nova Zelanda, Austràlia o potser tornaria a Canadà. Després,... sincerament no ho sé.

16 - Alguna cosa sobre tu
M’agraden molt les flors. Prefereixo una moixaina espontània en un moment inesperat a un regal per pur formulisme.

17 - Si poguessis fer alguna cosa al món, independentment de la política, què faries?
Eliminaria la fam, la misèria, la pobresa, l’analfabetisme,... si segueixo se m’acabarà la pantalla.

18 - T’agrada ballar?
M’agrada moltíssim. A l’estiu vaig a ballar sovint.

19 - Què en penses d’en George Bush?
No es mereix ni que en parli.

20 - Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries?
Si tingués una nena, per reacció espontània (hahaha!) li posaria Gemma.

21 - Imagina que, en comptes de tindre una nena, tens un nen, quin nom li posaries?
Ja sé que sóc molt clàssica, però li posaria Marc.

22 - T’agradaria viure a l’estranger?
Estimo Catalunya, per tant, no m’agradaria viure a l’estranger, si s’entén per sempre. Una temporadeta,... estaria bé, potser, escolliria Irlanda o pensant en una ciutat, Toronto.

23 - Què t’agradaria que et digués Déu quan arribis al cel?
Que faci el favor de tornar-me’n a la terra.

24 - Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test

Prefereixo no indicar noms, que el faci qui el trobi interessant, divertit o curiós


dimarts, 29 de gener de 2008

Calidoscopi: petits fragments combinables
















Calidoscopis, cristalls brillants, colors lluminosos i combinacions seductores per a la vista. Joc de mirades, miralls de diferents productes de la realitat. Sensacions de col·lecció. Quin us atrau? Quin escolliríeu?...






diumenge, 27 de gener de 2008

El poble basc fa costat a Atutxa

Al costat de l'expresident del Parlament basc, Juan María Atutxa, Kontxi Bilbao i Gorka Knörr, desenes de milers de persones, amb el lehendakari, Juan José Ibarretxe, els seus dos antecessors en el càrrec -José Antonio Ardanza i Carlos Garaikoetxea- i líders de PNB -Iñigo Urkullu- EA -Unai Ziarreta- i EB -Javier Madrazo- al capdavant, es van manifestar ahir a la tarda pel centre de Bilbao, per mostrar el rebuig a la condemna del Tribunal Suprem contra Atutxa, Bilbao i Knörr, per no haver dissolt l'any 2003 el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak, suposat hereu de Batasuna.

No podem perdre de vista que, les persones a qui es condemna, no són delinqüents o presumptes terroristes, sinó que es tracta de representants del Parlament, elegits democràticament pel poble basc.

En aquesta condemna, cal sumar-hi que Ibarretxe també és acusat d'haver mantingut converses amb Batasuna i que està en el punt de mira per la seva insistència en els valors del diàleg i en la necessitat d'assegurar el dret a decidir; i que aquesta setmana s’ha fet pública l’activació judicial contra , Acció Nacionalista Basca (ANB) i el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), considerats, pel govern espanyol, partits abertzales, fills de Batasuna.

Tot plegat és un intent dels espanyols d’anul·lar els drets d’un poble, que, com el nostre, fa massa anys que ha de lluitar per recuperar la llibertat.

No obstant, ni el poble basc, ni el poble català, ens rendirem a aquesta, ni a cap tipus de censura.

dimecres, 23 de gener de 2008

Sr. Maragall, estic indignada!


Estic indignada.

En els anys darrers, un dels canvis més significatius que s’ha produït als centres educatius de Catalunya ha estat l’arribada continuada i creixent d’alumnat procedent d’altres països.

Davant d’aquesta realitat, el curs 2004-2005, és a dir fa quatre anys, el Departament d’Educació, engegava el Pla per a llengua i la cohesió social i amb aquest, DINS ELS CENTRES ESCOLARS, les aules d’acollida com a espais d’ensenyament i aprenentatge, de la llengua catalana i també dels costums i hàbits del nou entorn en què viu aquest alumnat. Aquesta tasca naixia i creixia amb l'encàrrec - presentat com a clau de l'èxit- d'implicar tot el centre educatiu, i indirectament del conjunt de la població.

Aquest Pla que ha passat de 649 aules d’acollida el primer curs, a 951 el segon curs; 1100, el tercer curs i 1155 aquest curs...

Aquest pla, al qual s’han destinat esforços i recursos i implicat els centres escolars...

Aquestes aules que tenen uns professionals implicats i que destinen hores i fan mans i mànigues per crear material nou i adaptar-lo a les necessitats canviants amb uns resultats excel·lents...


Ara resulta que....

Com aquell qui no diu res i fa un canvi de ruta al GPS del cotxe, el conseller d’Educació ha DECIDIT (¿?) que no és bo. Que s’ha de modificar, canviar de camí, i desmuntar tota la feina feta, tot el discurs acollidor, integrador, de compartir,... perdre l’oportunitat que planteja la nova diversitat de treballar la cohesió (tant urgent i necessària – recordeu França-) i la multiculturalitat, dins els centres escolars i inventar-se una nova fórmula SEGREGADORA i traslladar el nou alumnat a uns centres específics, fora de l’entorn escolar.

Aquesta fórmula que a més no té res d’innovadora, on s’ha provat – per exemple, Estats Units- s’ha modificat ràpidament quan s’han vist els mals resultats que comportava-.

Potser no ho sap, el Sr. Maragall...? Potser no li han explicat que les llengües s’aprenen en un context natural de parla i entre iguals; igual que les pautes i codis de relació al nou entorn escolar i social?

I potser tampoc li han explicat que els països que tenen millors resultats a l’informe PISA són països que, en Educació, no fan canvis cada dos per tres, que tenen lleis estables i que permeten treballar amb garanties.

diumenge, 20 de gener de 2008

El Far de Sant Sebastià

Salt de Romaboira


Avui he fet una caminada fins el Far de Sant Sebastià. No sé si coneixeu l’indret, però per a qui no el conegui, explicar-vos que és un dels més bonics de la Costa Brava.

Si algun dia us decidiu a visitar-lo, cal que primer feu parada al mirador del Far, des d’on, si el dia és clar, podreu contemplar una vista preciosa de la badia de Llafranch i just al fons, Calella de Palafrugell.



El contrast del verd dels pins i del blau intens del mar, amb guspires brillants com estels els dies que el sol s’hi reflexa, són una delícia.

Si és de nit, només contemplareu una gran extensió fosca, plena de centenars de llumetes tentinejants, com els brillants d’un gran collaret. Si teniu la sort que hi hagi lluna plena i es reflexa en el mar, aleshores,... agafeu aire, respireu lentament, tanqueu els ulls i torneu-los obrir ben poc a poquet, perquè estareu contemplant un miratge, una imatge de somni.

Mentrestant, a la vostra esquena, el Far de Sant Sebastià, inaugurat el 1857, romandrà ert i impassible. Observeu-lo amb detall, ja que està considerat el far que té el pla focal més alt i potent de tot el litoral català.

Si pugeu per una escala estreta que hi ha al costat del Far, arribareu a l’esplanada de l’ermita i l’antic hostal del Far, on hi ha un petit hotel de luxe i un restaurant.

Us recomano que accediu a la terrassa que hi ha al costat d’aquest restaurant, a llevant. És una terrassa pública, per tant, no patiu, ningú us podrà dir res.

Des d’aquesta terrassa-mirador, si el dia és clar, podreu contemplar la bellesa dels penyasegats i molt a prop, el Salt de Romaboira, una pedra alta i estreta que sobresurt i que havia portat a joves a temptar el perill.

Però el més impactant no són els penyasegats, sinó la gran immensitat del mar que teniu al davant i que s’ajunta, lluny, enllà, amb l’horitzó.

Només algunes gavines i alguns vaixells trencaran el joc de blaus. La bellesa de la Mediterrània s’estendrà davant els vostres ulls.

I, si sou matiners, a trenc d’alba, podreu contemplar una de les millors sortides de sol de la Costa Brava i, sinó, a la nit, la màgia de la llum del far, reflectida en la foscor i la lluna, en el líquid negre-blau, us embadaliran.




divendres, 18 de gener de 2008

Un fragment de La pell de brau, de Salvador Espriu


No podem oblidar els poemes de Salvador Espriu, els versos, les paraules,... plenes d'estima i reivindicació per la nostra llengua, pel nostre país.

[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."



[XXXVIII]

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."



[XLVI]

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

I el contrast:



dimecres, 16 de gener de 2008

No us penseu que són meves...


No us penseu que siguin fotos meves... ja m'agradaria, però no sóc tan bona fotògrafa...



Ni us penseu que sóc jo qui crea aquests efectes...


Però no és cert que aquest pernil és temptador?


I aquesta aigua refrescant?


Són una barreja de bellesa i art!


dimarts, 15 de gener de 2008

Temps de garoines

A l’Empordà, sobretot a la zona costanera del Baix Empordà, i sobretot a l’entorn de Palafrugell, quan arriba el fred i les minves de gener, comença la temporada de les garoines (garotaes, oriços, uríns, garotes de roca, bogamarins, eriçons de mar) que acaba a finals de març.


Les garoines viuen properes a les roques costaneres, però també en zones profundes.

Les garoines, són un menjar molt antic, tot i que no fa gaire anys que s’han posat de moda i aquella menja que era pròpia de colles de pescadors i de gent de costa, s’ha popularitzat i s’ha exportat i comercialitzat; cosa que comporta que, -tenint en compte que una garoina tarda una mitja de quatre anys en créixer-, cada vegada n’hi hagi menys i que s’hagi convertit en un recurs escàs sotmès a una normativa que en regula l’extracció, amb una mida mínima i un període de veda de recolecció, i una comercialització reservada a mariscadors professionals amb una autorització específica.



A la costa, era tradicional, i encara ho és per a la gent de mar, el següent ritual:

En època de garoines, al matí, la família o una colla d’amics s’apleguen en una cala, a les roques. Mentre uns, amb prou coratge per suportar la temperatura de l’aigua, agafen les garoines, els altres preparen els complements que serviran per a un bon esmorzar o un petit dinar. Aquests complements són: botifarra de sang (o negre), pa del dia, ametlles torrades i un bon vi negre.

Quan arriben les garoines, i mentre els valents s’eixuguen i entren en calor, es comencen a tallar les garoines, amb talladors especials, tisores o bé amb petits ganivets de fulla ampla i punxa. S’ha d’anar amb molta cura de no tallar-se.

Quan s’han obert les garoines; si s’han sabut escollir – les bones són les femelles (de punxes més curtes i d’ull vermell)- es renten en aigua de mar de manera que quedin les gònades netes i es vegin vermelles, lluents i sucoses.



Aleshores, només resta agafar una cullereta, el pa i començar a menjar-les.

La menja de les garoines no deixa indiferent: o apassiona el sabor accentuat de mar i es troben exquisides, o creen una angúnia estranya que porta al rebuig de tastar-les.

Una delícia dels estaments més humils s’ha convertit en un plat apreciat a les millors taules.

diumenge, 13 de gener de 2008

Com hi ha déu... quines dites!

Mestres de l’Escola de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears, amb l’ajuda de les persones grans de les illes, van aplegar i publicar, l’any 1994, un Quadern de Frases i salutacions populars vinculades a la religió.

Dit així sembla estrany i monacal, però fixeu-vos en les que cito tot seguit. Segur que n’heu sentides una bona part i potser en feu servir algunes. I si no les dieu vosaltres, els pares o els avis, segur que sí.

No tens perdó de Déu

La teva culpa és clara i greu.



Que Déu ens agafi confessats

N’ha passada o n’has feta una de molt grossa.

A la bona de Déu

No has pensat en les conseqüències


Arribes a misses dites

Arribes tard

Fer una cosa en un santiamén

Amb molta rapidesa


Ets més vell que Matusalén (Matusalem)

Matusalén és un personatge que és citat al Gènesi, i que sembla que va viure molts anys; per això s’aplica aquesta dita a persones i coses molt velles o antigues.

Passem les de Caín

Ho passem molt malament, patim molt.

Fillet de Déu

Reny suau, carinyós

Llamp del cel (de Déu)

Exclamació d’ira



No hi ha Déu que ho entengui

No ho entén ningú


divendres, 11 de gener de 2008

Un viatge o un malson


Recordo l’estona divertidíssima que vaig passar anys enrere presenciant la sortida de viatge d’un vell parent meu. Aquell senyor tenia una senyora previsora i ordenada que li estigué dient durant dos dies:


- Ja tens l’altra dentadura a la maleta? I les píndoles? I el depuratiu? I les ulleres per a llegir? No oblidis les ulleres per a llegir! Has pensat en el braguer? I l’ampolla de goma per a l’aigua calenta? Sobretot, no et descuidis l’ampolla! I la bigotera, ja la tens? (Llavors es portava molt el bigoti) I la pomada? I el batí? Tinc por que no et refredis! Te n’hauràs de portar un paraigua i les sabates de goma!




Sobretot, no agafis fred als peus! I el mocador de seda? I l’estrenyecaps? Ja el tens? Els refredats de cap són els pitjors, i tu sempre t’hi refredes! I la tintura de iode? I l’aspirina? I allò per als ulls de poll? Recorda el que et feren sofrir l’última vegada.

Etcètera...

Jo em preguntava, mort de riure, on s’encaminava aquell bon home amb tant de bagatge i tanta impedimenta i si realment no li hauria convingut més quedar-se

a la vora del foc que emprendre un viatge d’una preparació tan profusa i complicada.

Humor, candor, de Josep Pla, Obra completa, volum XXIV, pg. 491


Quant que han canviat les modes i els viatges! No us sembla?

Qüestió de llengües




Avui, en una conferència molt interessant ens han explicat:

Que, en el cas que les coses no canviïn, en el transcurs del segle XXI poden desaparèixer el 95% de les llengües que es parlen al món.

Que de les 10.000 llengües que existien en l’època de Cristòfol Colom, ara només en queden unes 5.000. De la mort d’aquestes llengües, els lingüistes han après quin són els símptomes de la mort d’una llengua:

a) La pèrdua de parlants: les llengües que tenen molt pocs parlants, tenen molt difícil de sobreviure i acaben morint. Actualment, estan en aquest procés unes 600 llengües.

b) La reducció del territori i la dispersió dels parlants.

c) La interrupció de la transmissió intergeneracional: si les famílies decideixen parlar la llengua majoritària als fills en perjudici de la pròpia més minoritària. Aquesta situació la pateixen un 40% de les llengües del món.

d) El desarrelament lingüístic: els fills no volen parlar i no parlen la llengua dels pares.

Ens han explicat:

Que tenir una llengua no implica perdre’n una altra o no tenir capacitat per aprendre’n d’altres. I que la llengua ens ajuda a identificar-nos amb un territori, a tenir clar quin és el nostre lloc en el món.

Que quan ens referim a les llengües que es parlen en un país, en un poble... fem el que no ens agrada que ens facin a nosaltres: generalitzem, identifiquem una nacionalitat amb una llengua, quan pot no haver-hi coincidència. Si en el món queden unes 5.000 llengües i uns 200 estats, no cal que fem cap divisió per adonar-nos que aquesta generalització no funciona.



I, com a anècdota, també ens han comentat, tot i que potser ho sabíeu,... que a les amèriques no hi va arribar primer Colom i companyia, sinó que hi van arribar els navegants bascos. Quan Jacques Cartier va arribar al riu de Sant Llorenç, al Canadà, va trobar tribus indígenes que parlaven la llengua basca... vés per on!!!

Reflexionem, doncs,... en quina situació es troba la nostra llengua?

En quina via?... Pensem-hi i utilitzem-la.


dimarts, 8 de gener de 2008

Els nouvinguts independentistes

Volia escriure sobre Jerry Seinfeld, el popular còmic nord-americà, que ha rebutjat l’oferta que li havia fet l’Acadèmia de presentar la pròxima gala dels Oscar, que se celebrarà el proper 24 de febrer.



La genial raó que ha donat és que no vol actuar per a un públic que aquell dia està massa histèric per riure’s dels seus acudits i només pensa en l’estatueta.
No és una bona raó? És una negativa totalment ètica.

No obstant, hi ha una notícia més nostra i més transcendental que va sortir a La Vanguardia fa pocs dies.

El passat 20 de novembre La Vanguardia publicava una carta titulada “Els nouvinguts independentistes”. L’autora era Maylen Ramos una noia cubana que fa tres anys que viu a Catalunya. L’escrit va suposar un rècord de participació per part dels lectors del diari, fet que l'ha duta a ser 'lectora destacada' d’aquest.

En aquella carta, Ramos relatava "mi 'sentimiento independentista' se reduce básicamente a motivos prácticos, económicos y de calidad de vida. Ni más ni menos. Los independentistas catalanes sólo deben hacer dos cosas para ver su sueño cumplido: esperar tranquilos y felicitar a los políticos españoles porque han logrado algo que jamás pienso que ningún otro político catalán pueda lograr por mucho arte de la palabra y 'don de gentes' que tenga: que hasta los nuevos inmigrantes deseemos la independencia de Catalunya, y repito, no por ser catalanes 'de corazón y alma', sino por el hecho de vivir en Catalunya".

“Entre sus otros logros también destacar el que es algo jamás visto en estas tierras como es crear un 'nexo común' un 'sentimiento de unidad en el destino' que ni la lengua catalana (hasta hoy nexo sagrado de catalanidad) logrará nunca entre los que somos 'nuevos' y 'viejos' catalanes. Repito, no es más que por razones prácticas, económicas y para un futuro mejor. Son los propios políticos españoles que están haciendo el 'trabajo de separadores' que ningún otro político catalán 'independentista' soñaría hacer tan bien: el que todos nos interesemos en cómo nos iría en una Catalunya sin España".

Si tots els “nous” catalans tinguessin, com a mínim, un pensament independentista per interessos com la Maylen i tots els “vells” catalans tinguéssim aquest sentiment de catalanitat que descriu tindríem molt més camí fet.

La realitat, no obstant, no és aquesta. El camí és ple d’esvorancs. El d’avui és la nova proposta dels peperos catalans que "els pares puguin escolaritzar els seus fills en qualsevol de les dues llengües" Es tracta de fragmentar, de desestabilitzar i continuar amb el camí que fa temps que els espanyols practiquen davant els nostres nassos: “sin prisa, pero sin pausa”.



diumenge, 6 de gener de 2008

El Feliuet; el primer ferrocarril de via estreta



Avui us presento el Feliuet, nom que rebia popularment el tren de via estreta o carrilet que unia Girona amb Sant Feliu de Guíxols. Era el primer ferrocarril de l'estat espanyol que utilitzava un ample de via estreta de 75 cm.

El Feliuet es va inaugurar l'any 1892 i va funcionar com a línia de passatgers i de mercaderies fins al 1969.





Sembla que la seva construcció va respondre a la tossuderia dels habitants del Baix Empordà, especialment dels empresaris, que necessitaven un mitjà modern i ràpid per al transport de mercaderies -productes manufacturats, especialment els derivats del suro de Cassà i de Llagostera-, el comerç entre el mar i l'interior, per al desplaçament de la gent i, també, per respondre a les necessitats de l'incipient turisme que generava l'existència de fonts d'aigua medicinal i les platges de l'aleshores desconeguda, i fins i tot no batejada, actual Costa Brava.

Els anys especialment gloriosos van ser de 1936 a 1939. L’aparició de l’automòbil i la manca d’inversions per a la modernització del carrilet van fer que perdés passatgers de manera progressiva.

El 1963 la concessió va passar a mans de l’estat espanyol i es va eixamplar l’ample de via fins a 100cm per fer-la compatible amb la de del tren d’Olot, però la manca de visió en el futur va provocar que no se superessin les problemàtiques que anaven sorgint i que van provocar que el juny de 1969 el Feliuet realitzés el seu últim viatge.

Aquests darrers anys s’ha recuperat el traçat del trenet i s’ha convertit en una magnífica ruta verda pels paisatges rurals -cada vegada més urbanitzats- de la plana gironina i empordanesa salvant els suaus desnivells de les Gavarres i del massís de les Cadiretes i deixant-se portar, durant el tram final, pel suau declivi de la vall del Ridaura fins a l'arribada al mar.


Carles Cardona, un gran enamorat del trenet, ha recollit un munt de material referent al Feliuet en una llarga labor d’investigació en diferents museus i arxius, ha fet fotografies dels elements que encara existeixen i ha reconstruït virtualment el seu trajecte.

Us recomano que gaudiu una estona de fragments d’aquest trajecte. Hi trobareu una combinació d’art, bellesa, nostàlgia i paisatge empordanès lligats amb una música delicadament escollida. No us decebran.