divendres, 29 de juny de 2007

Cornuts i pagar el beure



M’imagino que ho vaig entendre malament; però em va semblar, que, ahir, a La nit al dia, el Sr. Joan Puigcercós, conseller de Governació, deia que:

Si els espanyols no volen invertir a Espanya, és a dir, si no ens volen retornar la part dels impostos que els hem pagat i que ens corresponen justament, si no volen millorar les infraestructures i les noves tecnologies de Catalunya,... els catalans i les catalanes –les catalanes i els catalans-, mirem-nos-ho com vulguem, perdre’m competitivitat i si no hi trobem una solució, perdrem el tren (i mira que és difícil amb els retards que acumula, quan no descarrila...). A aquesta reflexió, el Sr. Puigcercós hi trobava una solució fàcil: que els diners els posin les empreses, que les millores es facin amb inversió privada. O sigui: cornuts i pagar el beure. Mentre els nostres diners són l’estiueig d’Espanya, empreses o treballadors de Catalunya haurem de fer hores extres per modernitzar les infraestructures d’aquest nostre país. Haurem de convertir-nos en més esclaus per no perdre el tren del progrés que ens permetrà sobreviure, mentre altres viuen en l’abundància.

dimarts, 26 de juny de 2007

Espais públics: espais comuns on exercir la condició de ciutadà i ciutadana


Totes les nostres ciutats i viles tenen espais públics.

Quan parlem d’aquests espais, imaginem places, parcs, platges o potser fins i tot edificis oberts al públic.

Els espais públics són això i molt més. En definitiva són els espais que ens permeten socialitzar-nos, exercir de ciutadans i ciutadanes i compartir normes i coneixements.

Com a persones lliures que som, és en aquests espais on ens eduquem i eduquem. Eduquem i ens eduquem en la comunicació, en l’ús, en el consum, en la responsabilitat, en la pertinença, en la convivència, en l’educació.

Els espais públics, espais comuns, poden afavorir, per la seva bellesa, netedat,... que ens hi sentim identificats, com si fossin la continuïtat de nosaltres mateixos, o que els considerem espais aliens, amb els quals no ens sentim identificats.

Tant en un com en l’altre cas, la nostra condició de lliures, ens ha de portar a respectar-los; a defugir la mala dita de: “el que és comú, no és de ningú” -com deia Joan Manuel del Pozo, aquesta dita l’hauríem de transformar en “El que és comú, és de cadascú”-; i a explotar-los en positiu, com a espais de relacions humanes que són.

dissabte, 23 de juny de 2007

Nit de Sant Joan, nit de foc i de màgia


La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Aquest és l’inici de la cançó de Jaume Sisa, la Nit de Sant Joan, nit en què cremarà la Flama del Canigó.

La nit de Sant Joan, la més curta i simbòlica de l’any. Nit de fogueres i de màgia. Nit en què se celebra els solstici d’estiu.

És la nit en què els romans sortien a collir la berbena (d’aquí ve el nom de la festa). Aquesta herba proporciona riqueses i sort aqui la recull aquesta nit, que és quan té més accentuades les virtuts guaridores.

Hi ha qui explica que si saltem set vegades al voltant del foc i diem el nom de l’estimat o de l’estimada, aquest o aquesta ens correspondrà sempre en l’amor.

Arribats en aquest punt, i parlant d’amor... qui ho cregui convenient que ho provi. Berbena i foc, en trobarem arreu aquesta nit.

Feliç revetlla !!

dimecres, 20 de juny de 2007

Rob Gonsalves



Rob Gonsalves, un pintor de somnis, engloba les seves obres dins el Realisme Màgic. Nat el 1959, en una de les ciutats més boniques de Canadà, Toronto ens condueix per un paradís de fantasia.

Ser vell és sinònim de ser inútil?



Si feu cerques a Internet amb la paraula vell i vella o persona gran o tercera edat us adonareu que la majoria de les pàgines que hi ha a la xarxa ofereixen recursos per a persones malaltes, desvalgudes, soles o deprimides.
Molts dels missatges que contenen les pàgines web parteixen de la bona fe i de les bones intencions: aparells per a la sordesa, receptes equilibrades per a una nutrició sana, fantàstiques iniciatives de voluntariat per a persones desvalgudes o soles,...

Difícilment apareixen iniciatives que expliquin quines són les ofertes que ens fa la gent gran a la resta de la societat.

Perquè tinguem-ho clar. Les persones grans tenen un protagonisme cabdal en la nostra societat, en les nostres famílies, en l’economia i en les nostres llars. Tant gaudeixen fent de cangurs dels néts com orientant a joves emprenedors. Tot és qüestió de necessitats o de propostes; no de manca de voluntat.

Les nostres persones grans també formen part activa del motor que dinamitza la nostra societat.

diumenge, 17 de juny de 2007

Sniff !!



Quin desastre!

El Barça ha guanyat avui, però amb els mals resultats que havia fet en els darrers partits, ha regalat la lliga al Madrid!

Sniff!!! Sniff!!

dissabte, 16 de juny de 2007

Trebinell, trebinella



Quan érem menuts i jugàvem al carrer, per les voreres del meu poble – quan encara es jugava pel carrer – les persones grans que ens vigilaven, intencionadament o de reüll – el veïnat també tenia cura de la mainada – quan ens excedíem en les llibertats o fèiem dolenteries com córrer darrera d’algun gat, tirar pedres a l’altra banda d’una tanca, ens deien: Aaaah!!, no siguis trebinella, no siguis trebinell que sinó et castigaré. I si no era el pare o la mare – darrere el trebinell o trebinella seguia: li aniré a dir a la teva mare. Perquè normalment era la mare qui rebia el recital d’explicacions.

Trebinell és una paraula que es diu a l’Empordà, i encara a no tot. En alguns pobles de la Selva i en alguns del Gironès. Significa, suposo que heu deduït, “entremaliat”.

divendres, 15 de juny de 2007

Joan Fuster, pintor de l'Empordà

Joan Fuster i Gimpera va néixer a Torroella el 1917. Noranta anys no li són cap obstacle per transmetre i contagiar tot un cabdal de vitalitat.

Enamorat de l’Empordanet, la plana del Baix Ter és una de les fonts principals d’inspiració per als seus quadres.

Fuster és un home de fons humanista, ha transmès, en part de la seva obra, un surrealisme propi, empordanès, atramuntanat, on l’alquímia i la màgia es barallen per tenir el protagonisme en els quadres en què domina el contrast de colors i de formes, amb el joc i la imaginació.

Amant de la música, fins al punt d’experimentar sons amb violins modificats, i sensible, pinta amb aquarel·les paisatges de cels crepusculars, de dies càlids, conreus i hortes, cels immensos, contrastats amb un mar immens i blau. El Mediterrà i el Montgrí. Mar i muntanya. Cel i terra. Mar i cel.

dilluns, 11 de juny de 2007

D: Incorpora el català

Una bona notícia, tot i que podria ser millor...

Finalment,... DANONE, ha fet el gest d’incorporar la llengua catalana a la seva web, tal com informa WICCAC (Webmasters Independents en Català de Cultura i Àmbits Cívics.

I també sembla que l’ha incorporat a ACTIMEL.

Seria tot un gest si no fos que DANONE té la seu a Barcelona i de totes les macroempreses que engloba, empreses com Lu, Font Vella, Vio, Petit Suisse,... cap d’aquestes no ha vist ni una paraula en català.

divendres, 8 de juny de 2007

Les orenetes ja han arribat



Les orenetes, o neretes, com en diem al nostre poble, han arribat.

Esveltes, el dors negre blavós de tornasol i el pit d’un blanc trencat, planegen pel cel dels pobles de l’Empordà com a indici de l’arribada ferma del bon temps.


Benvingudes !!!

dijous, 7 de juny de 2007

Noves estructures familiars (I)



La família és una institució bàsica ancorada en un sol model durant molts segles i de la qual, en pocs anys, se n’han modificat estructures i se n’ha ampliat els models de convivència.
L’estructura de la família del segle XIX formada per pares i fills, i que sovint acollia en el mateix sostre els avis i potser algun oncle, ha derivat, en bona part, a finals del segle XX i en aquest segle XXI, en famílies de pocs membres: fills i pare i mare (heterosexuals o homosexuals) –en el millor dels casos-, llars d’un progenitor amb els fills, llars d’una sola persona, de dues persones sense fills o amb fills de cada un dels membres de la parella, per posar exemples.
D’aquesta variació i canvi d’estructures, queda el dubte de quina és la repercussió que poden tenir en els més febles, en els infants. Estudis duts a terme per psicòlegs clínics, conclouen que formar part d’aquestes noves estructures familiars no comporten per als infants, ni per als joves diferències significatives ni a nivell intel·lectual, ni emocional, ni de relació.
De tota manera, penso que sí que hi ha una pèrdua en el funcionament d’aquests nous models familiars; una pèrdua que en parlaré més endavant, però que és molt important: la relació quotidiana o freqüent dels avis i dels néts.




dimecres, 6 de juny de 2007

Formació Professional



De tots és sabuda la necessitat que tenim, en el món laboral, de persones qualificades professionalment. Per a això, el Departament d’Educació ha apostat i està apostant cada dia més en promocionar els cicles formatius, tant de grau mitjà, com de grau superior.

L’alumnat que acaba l’ESO i que aprova té tres opcions, la primera, incorporar-se en el món laboral; segona, cursar un batxillerat; i tercera, cursar un cicle formatiu de grau mitjà.

Incorporar-se al món del treball és una opció que, si bé obliga a una fase prèvia d’aprenentatge, és d’èxit assegurat donada la gran demanda actual de mà d’obra.

Cursar el batxillerat és una altra història: la del camí més fàcil per a accedir a la universitat, per a l’alumnat que opta per aquesta via; i la del camí més complicat per a l’alumnat que vol cursar un grau superior i que no té facilitat per assignatures com filosofia, geografia o literatura, assignatures que si bé enriqueixen l’individu, poden esdevenir un obstacle seriós per a bons professionals del futur.

La darrera opció és, acabada l’ESO, cursar un cicle formatiu de grau mitja. La majoria d’aquests cicles estan vinculats a altres cicles formatius de grau superior. L’alumnat que té clar que la formació professional és el camí que vol seguir per accedir al món laboral demana de completar aquests estudis, bé amb un nou cicle formatiu de grau mitjà que es complementi amb el cursat, o intenta accedir al cicle formatiu de grau superior.

I aquí hi ha un obstacle important que, tot i que és palès, se soluciona molt lentament:

El curs pont. Un curs que força alumnes l’han de cursar fora del circuït del centre on han estudiat l’ESO i sovint, lluny de la població. Un curs que obliga els joves a malbaratar hores en desplaçaments –a vegades, quasi tantes com d’estada en el centre- i a canviar de companys. I em pregunto... no hi hauria cap altre sistema més fàcil, més accessible per als nostres joves, un recurs que no fos sinònim de trencament i tornem-hi?



dilluns, 4 de juny de 2007

El carcanyol



Torno a la meva dèria de paraules poc conegudes: carcanyol. Carcanyol és una paraula que vaig conèixer en venir-me a les mans una novel·la, en traducció al castellà, de Caterina Albert (Víctor Català) que desconeixia que existís. La versió en castellà tenia el títol de La enjuta. No tenia ni idea de què era una “enjuta”. Segons el diccionari castellà “enjuta” en llengua catalana era un “carcanyol”. Tampoc tenia ni idea de què era un “carcanyol”.Un carcanyol és segons el nou diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: l’espai lateral i inferior d’una volta comprès entre l’extradós de la volta i el de les voltes contigües o les prolongacions dels murs sobre els quals recolza la volta.

I aquest espai, en una casa amb voltes, és el que antigament s’aprofitava per amagar-hi peces de valor, diners,... donat que al damunt hi havia el terra de rajols.




diumenge, 3 de juny de 2007

Sedassers



Hem entrat al mes de juny, mes que, a pagès, es caracteritza per la sega i lligat a la sega, fa anys, apareixien els sedassaires ambulants.

Què eren els sedassaires? Eren els artesans que feien i venien els sedassos o garbells. Els sedassos eren estris fets amb cercles de fusta i una malla de ferro, plena de forats.

Els sedassos podien tenir els forats més o menys petits, en funció de la grana o material que hagués de garbellar-s'hi.

Dels sedassaires també se'n deia sedassers.

Sedasser té un altre sentit: sedasser és sinònim de xafarder, de tafaner. Coneixíeu aquesta paraula? Hi ha qui diu que no l'ha sentida mai, en canvi, a l'Empordà encara es fa servir.




divendres, 1 de juny de 2007

Donar les gràcies, no costa


Donar les gràcies no costa res, i no hauria de costar gens. És senyal de bona educació, però, sobretot, és d’un reconeixement que estalviem massa vegades.Francesc Parcerisas, a Dos dies més de sud, ens ofereix aquest deliciós poema de “gràcies”:

Acció de gràcies

Gràcies, àngel. Gràcies, dimonis de la nit.

Gràcies, hivern del cor on cremen

els troncs secs del desig. Gràcies,

llum del fred, nit de les aigües.

Gràcies, odi biliós de mitjanit,

llor de la matinada, puput de l’alba.

Per allò diferent, inesperat, esquerp,

pel dolor i pel mal, gràcies.

Per tot el que som i el que no som,

per allò que evitem, o que volem.

Gràcies per tu i per mi.

Per la paraula perdó, argent,

amor. Gràcies pel sí i pel no.

Per poder donar-te les gràcies

i perquè no calgui fer-ho.

Gràcies per la por, pel pa,

per l’oli, gràcies per la nit.

Gràcies per l’amor de matinada,

per la moneda que trobem al terra,

per l’aigua de la font,

per la teva mà damunt la galta.

Gràcies pels teus ulls i pels teus llavis,

gràcies per cridar amb joia el meu nom.

Gràcies, mort, perquè existeixes

i fas que allò que és

sigui ara tan viu endins de mi,

i sigui bell, ple, rodó, teu.