dissabte, 5 d’abril de 2008

Deixar enrere...

Marxar de la terra, de la família, dels amics i amigues, deixar-los enrere, per la circumstància personal de cadascú, per amor, per cercar feina, és un acte de valentia i de coratge.

Canviar una terra per una altra, no és només un procés dolorós per les persones que queden i es deixen quilòmetres enllà, també és una lluita per adaptar-se als costums, a la llengua, al dia a dia de la nova terra, plena de paranys desconeguts.

Aquest procés, per als qui no l’hem viscut ens passa per alt. Sense reflexionar-hi en profunditat, parlem d’emigrar com si fos un canvi de jaqueta o de roba de temporada. I no, pensem-hi bé. No és tan fàcil.



Així com per a la persona que arriba la inclusió social és un repte, per a la població autòctona hauria de ser una obligació d’acompanyament. I, per ambdues parts, imperar el respecte.

Si el procés es desenvolupa correctament, amb estima, al cap de pocs anys, el repte haurà esdevingut normalitat i l’home, la dona estimaran la seva terra d’origen, hi mantindran el vincle, però alhora estimaran la terra que els ha acollit i no hi mantindran el vincle, sinó que s’hi hauran arrelat amb fermesa.


16 comentaris:

Roc ha dit...

Tens raó. Hi ha dues maneres de marxar, una és per voluntat i l'altra per necessitat. La segona és molt més dura que la primera, però en ambdós casos arribes a un destí al qual t'has d'adaptar.
Llàstima que Catalunya és un país d'acollida massa permissiu... Tal volta no hem defensat prou el que és nostre. O potser sí, perquè bé que es manté viu, malgrat tot.
Jo marxo, marxo per voluntat i això m'encoratja. Però quan sigui fora... em voldré adaptar per no cometre els errors que condemno. I m'hi voldré adaptar tot i saber que no m'hi quedaré sempre.

Ferran ha dit...

Ni més ni menys, Núria. És així. I com també apunta en Roc, malgrat no sigui el mateix marxar forçat o per pròpia voluntat, el procés d'adaptació sí ho és, ho ha de ser.

Salutacions d'un català en procés d'adaptació a Alemanya.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

naltros ho comprenem però la majoria no, diversitat racial en diem naltros, extrangers en diuen ells

petons

Ivan ha dit...

Sentit comú en estat pur.
Moltes discussions sobre l'emigració s'acabarien aviat si la gent fes l'exercici de repetir les bestieses que diu canviant "emigrants" per "persones".
M'ha agradat molt el teu article.
Salutacions.

Striper ha dit...

Jo crec plenament en la integració de les persones i en els seus derets, Pero de cap manera a la nostre adaptació i adaptar espais a fets religiosos oprimidors i exclouents com l'islam.

SERGI MAESTRO ha dit...

Tema trist i espinós el de l'emigració, sobretot quan l'immigrant rebutja l'integració i forma ghetto, ara bé quan s'esforça a integrar-se rep braços oberts i l'ajut necessari, normalment.
Sóc nét de tres immigrants i d'un català de socarrel. Fill d'immigrant i d'una xarnega com es deia abans. Orgullós de pertanyer a la meva família i de ser català.

alcaliudelsmots ha dit...

És bo acollir les persones que venen d’altres llocs, ajudar-les a integrar-se a la terra d’arribada. Les persones nouvingudes a qualsevol lloc haurien de ser respectuoses amb la cultura i els costums de la terra d’acollida, sempre que sigui possible sumar-les a la seva cultura sense perdre la identitat d’origen. La cultura mestissa ha de ser una doble cultura, més rica, permissiva i oberta.

nur ha dit...

Que curiós: aquesta setmana he discutit sobre aquest tema amb dues persones diferents. Una era de la teva i la meva teoria, que compartim. Una altra ho veia d'una altra manera.

La meva mare és manxega, va venir a Catalunya tota sola i deixant pares i germans a la seva terra. És una dona agraïda i, tot i que recorda els seus origens, a hores d'ara se sent més catalana que no pas manxega.

La Rocío és equatoriana. Va marxar del seu país perquè desitja una vida millor per als seus fills, però, de moment, viu aquí sola i treballa de sol a sol fins i tot els dissabtes.

Després de cobrir les necessitats bàsiques i lluitar per sobreviure, mira de portar els seus dos fills a viure a Catalunya on considera que, de moment, l'han tractada molt bé, tot i que sempre hi ha excepcions.

És una tia lluitadora i molt bona gent.

zel ha dit...

Calla, calla, que estic fent "Interculturalitat i educació" i vaig de cul amb tots els reptes damunt la taula...no només els que tu i jo somiem, els que passen de veres, Núria, m'estic posant de debó en la pell d'algú i pateixo o em fa patir alguna cosa que mai se m'hauria passat pel cap... Petons!

Sese ha dit...

Tens raó, qué difícil ha de ser abandonar la teva terra. Suposo que referma l'amor als teus origens. Altre tema és mantenir un equilibri d'adaptació a les noves terres i cultura (si és el cas) i manteniment de les pròpies arrels

A reveure

Carme ha dit...

Un article molt interessant i jo comparteixo del tot, tot el que dius. Jo crec que en principi aquí, a Catalunya, la gent és acollidora, amb excepcions, és clar. Però jo crec que com més quantitat de persones de fora arriben en un lapse de temps més curt, la dificultat de la integració es fa més gran, per ells que creen els seus espais tancats i per nosaltres que ens sentim desbordats per l'esforç de l'acolliment.

XeXu ha dit...

Realment, parlem amb frivolitat dels immigrants i dels emigrants. Si no hi has passat no ho pots entendre, això està clar. No sempre hi ha aquesta entesa entre els que arriben i les autòctons, i la convivència es fa complicada de vegades. No per culpa d'uns ni per culpa dels altres, o si, però és una mica culpa de tots si les coses no funcionen. Rebre amb els braços de la tolerància oberts i adaptar-se a la nova realitat és el més desitjable per cada part, però mai es dóna la situació ideal. Cal saber aproximar-s'hi.

Joan deu Peiroton ha dit...

Em sembla que abans, fa mig-segle, era més facil per un immigrant integrar-se que no pas ara. Em sembla també que abans, tot just després de la guerra, no havia tantes inegalitats entre rics i pobres i la societat era menys consumidora. Hi veig una relació.

Mikel ha dit...

m´ha vingut al cap una canço genial de Sopa de Cabra que es diu "podre tornar enrera"

RUSKIS ha dit...

Jo tinc un conegut, amic d´un amic amb el que sempre discuteixo filosoficament i acavem emprenyannos amb el bon sentit.

Ell es un senyor de cultura i d´estudis, blanc, ja granadet, amb formacio, i amb diners, acava de muntar una empresa només d´arribar...

Ell és estranger i em consta que és una bona persona...

No es considera un inmigran com els altres, de cap manera, ell diu que no demana res, ell diu que aporta en justa mesura al que pren a la nostra societat...

En cambi veu a les persones estrangeres, els que tenen menys cultura que ell, menys formació, menys diners, diu que són persones que només volen prendre i no aportar res de bó, per contra diu, que alguns fins i tot porten males costums i generen comflictes de tot tipus...

Ell diu que aquestes persones van marxar per trobar i prou, que no donen res a cambi, volen el que tenien en la que encara consideren la seva terra, i volen el que troben aquí encara que calgui pendreo sense res a cambi, encara que no ens facin guanyar res de bó, i diu que el mal no és la inmigració, es la manca d´intercambi positiu cap a una de les parts...

No sempre, peró moltes vegades penso que té raor...

Laprí | David ha dit...

Doncs jo estic en procés de marxar, de marxar a Catalunya des d'Alcorcón, a Madrid, on he viscut des de sempre. No tinc família catalana, ni res, però per decisió pròpia vaig decidir aprendre català per quan arribés el moment de marxar.

Jo marxo perquè vull, no per necessitat, perquè a Madrid puc trobar feina igualment sense cap problema, però he decidit que el lloc on vull estar és Catalunya, perquè m'agrada, perquè m'hi sento bé cada cop que vaig, i sé que els principis no seran fàcils, però tant és, perquè al final marxaré, ho tinc decidit.