La felicitat és un sentiment positiu que tots desitgem experimentar permanentment.
Els hedonistes identifiquen la felicitat amb el plaer, del cos o de l’ànima, sentiment que és criticat per als qui consideren aquesta definició com a superficial i primitiva i cerquen la felicitat en fites racionals o espirituals.
Altres la vinculen al sentit de justícia i de feina ben feta, al perfeccionisme social.
I d’altres a la psicologia positiva en què la felicitat passa, semblant a la teoria de Maslow, per cobrir necessitats bàsiques com el menjar, tenir sostre, tenir feina i ser estimat, i posteriorment a desitjos com tenir cotxe, sortir a sopar a un restaurant, viatjar,... No és fins que són cobertes les primeres necessitats, que s’accedeix als desitjos.
Vinculada en aquesta darrera teoria es desenvolupa la creença que el capitalisme és sinònim de felicitat de les persones. I s’identifica amb el poder adquisitiu.
Si fem un cop d’ull en com és la vida en un país capitalista, el més fàcil és que tinguem dubtes que aquesta sigui la definició a què ens acolliríem.
.
I així doncs?, què és la felicitat? Com s’aconsegueix? Som feliços? Què ens en fa? Quina seria la vostra teoria?
Entrades
8 comentaris:
Jo recordo un cop que vaig apareixer per la consulta de un psiquiatra em va demanar a veure a tu que et pasa? jo li vaig contestar Vull ser feliç !!!1 ell em va dir a veure com vols que jo t'ajudi a ser feliç, doctor aixo es la seva feina.
Mol bo Núria.
Per mi la felicitat passa per ser feliç fent feliços al demés i compartir els espais de felicitat amb autèntica complicitat
Un cop cobertes les necesitats bàsiques. Per a mi ser feliç és estimar, comunicar-me bé i tenir molts amics. Tenir cura de la gent que estimo, intentar que siguin feliços i sentir-me també estimada. Potser jo identifi la felicitat (per a seguir les teves paraules) amb el plaer de l'ànima primer i del cos després. Ei! la meva és així.
No em cansaré de dir que la felicitat està en les petites coses, i que els diners, malgrat ajudar-hi força, no la fan pas la felicitat, fins i tot pot ser al contrari, perquè són tan llaminers que l'avarícia porta problemes, i això t'asseguro que de felicitat no en té res. Però no sé per què parlo, si podria subscriure el que diu la Carme, estimar i que t'estimin és el millor que hi ha, i els petits detalls de cada dia que ens fan somriure i estar bé amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Xexu, m'ho has tret de la boca. (Bé, del teclat ;-)
Jo crec que la felicitat són petits moments: aspirar que sigui eterna és una bestiesa perquè aleshores deixaria de ser felicitat.
La felicitat, com ja s'ha dit, està en petites coses: la rialla d'un infant, una música, una posta de sol ben acompanyada, una cervesa... però també la formen estats d'ànim: sentir-se, de cop i volta, bé amb un/a mateix/a independentment de l'entorn.
La felicitat pot estar a molts llocs i en moltes coses. El capitalisme contribueix a tenir cobertes les mínimes necessitats, de vegades: la salut no es recupera amb diners.
La persona més rica que conec fa anys que no és feliç, precisament perquè té una salut feble i per altres circumstàncies que no venen al cas. Però em fa veure molt i molt clar que la felicitat NO la fan els diners.
Em fa gràcia trobar avui aquest post. Just avui que he decidit que ja n'hi ha prou. Tinc una parella que m'estima moltíssim, amb els meus pares estic molt bé, sóc menys que mileurista, però bé, com la majoria de persones de la meva edat... però tot i així porto dues setmanetes horribles. M'aixeco tard, faig campana, estic trista i em pregunto què és el que em falta per ser feliç... I se que no és l'astenia primaveral, perquè això em passa a d'altres èpoques de l'any.
Vosaltres també teniu la sensació que no sabeu on anar?
La meva teoria és que seriem menys feliços si no et tinguessim a tu, Núria!!! Gràcies, maca!
Publica un comentari a l'entrada